El porc fer o porc senglar

És un animal que s’adapta a molts tipus d’hàbitats

SE'L CONSIDERA UNA ESPÈCIE CINEGÈTICA A BONA PART D'EUROPA

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

Nom científic: Sus scrofa. Català: Senglar, porc senglar, porc fer. Francès: Sanglier. Espanyol: Jabalí. Anglès: Wild boar.

De cos robust i fort, el porc senglar és un dels mamífers més estesos dels boscos europeus. Té un cap gros i allargat acabat amb un musell circular on s’obren els dos orificis del nas. Els mascles són força més grans i massissos que les femelles, amb un pes que oscil·la entre els 70 i els 90 kg i que ocasionalment pot arribar fins als 150 kg, mentre que la femella es mou entre els 40 i els 65 kg. El pelatge dels adults és d’un color marronós fosc tirant a gris. Els porcells són de color marró grogós amb unes bandes longitudinals més fosques que al cap de poques setmanes aniran substituint pel pelatge dens dels adults, caracteritzat per uns pèls forts i aspres. Estan dotats d’uns sentits de l’olfacte i l’oïda molt desenvolupats que compensen les mancances d’una vista més limitada. L’olfacte els serveix per trobar tot tipus de llavors, arrels, trufes, tubercles... que aconsegueixen després d’excavar enèrgicament el sòl, deixant a la vista uns solcs molt característics que delaten la seva presència.

En termes generals, al senglar se’l defineix com un animal omnívor: s’alimenta d’herbes, arrels, bolets, insectes, petits rosegadors, rèptils i fins i tot no descarta algun àpat de carronya. És un animal que s’adapta a molts tipus d’hàbitats, el podem trobar des de les pastures d’alta muntanya fins als boscos i matollars propers al mar. A Andorra, el senglar predomina a les zones de baixa altitud, lligat a ambients de caire mediterrani com els carrascars o les rouredes; a l’estiu, però, se’l pot veure fent incursions en estatges superiors. Normalment prefereix els boscos on es pugui amagar. El mascle adult viu sol excepte a l’època d’aparellament; en canvi, les femelles poden anar en petits grups i acompanyades de les cries, coincidint, algunes vegades, les de dues generacions consecutives.

Durant l’època de zel, entre novembre i desembre, l’activitat del mascle és frenètica per aconseguir aparellar-se amb el màxim nombre de femelles. Un cop s’ha dut a terme l’aparellament i després de gairebé quatre mesos de gestació, naixeran entre tres i sis porcells. Durant els tres primers mesos dependran de la llet materna, que a poc a poc aniran alternant amb algun aliment sòlid. El seu creixement és ràpid i normalment cap als 10 mesos els mascles ja arriben a la maduresa sexual, mentre que les femelles ho fan entre els 8 i els 20 mesos, moment en què també es fa notori el canvi al pelatge adult.

En bona part d’Europa se’l considera una espècie cinegètica. No està sotmès a cap amenaça, sinó que en alguns indrets la manca de depredadors naturals ha propiciat una proliferació excessiva que ha provocat problemes en cultius i zones suburbanes.

*(Article extret de la revista del Cenma núm. 1, publicat el 2008)

Andorra Recerca + Innovació

tracking