Viu en altituds que poden anar dels 800 als 2.600 metres
Més fàcil de sentir que de veure, aquest rosegador gegant que pertany a la família dels esquirols pot arribar a pesar fins a 7 quilos abans d’hivernar d’octubre a març. Va desaparèixer totalment de la zona pirinenca durant l’ultima glaciació fa uns 10.000 o 15.000 anys, i el 1948 se’n van reintroduir uns quants exemplars procedents dels Alps als Pirineus francesos. A partir d’aquests individus reintroduïts als departaments de l’Alta Garona i de l’Arieja, així com als massissos de Carlit i el Canigó, la població pirinenca s’ha anat estenent.
La marmota (Marmota marmota en el seu nom científic) és un mamífer de costums molt socials i gregari (viu en nuclis de diversos exemplars), característic de l’alta muntanya. Viu a altituds que poden anar des dels 800 metres fins a més de 2.600 metres als estatges alpí i subalpí amb presència de tarteres i sòl tou i relativament profund, en pastures i landes, etc. Les fulles, arrels, i flors constitueixen la part principal dels seus àpats. De vegades, però, la marmota pot passar a ser carnívora, quan abunden les larves, cucs o llagostes.
D’aspecte arrodonit i pesant, de tonalitats brunes i fosques i amb una cua curta, la marmota forma part dels pocs mamífers que hivernen. A l’estiu, la presència de marmotes es detecta fàcilment pels xiulets que fan els adults quan s’acosta qualsevol perill potencial per cridar els joves a tornar al cau. La seva posició de vigilància, dretes sobre les potes del darrere, és un dels al·licients més buscats per observadors de la fauna.
La marmota es va reintroduir als Pirineus per intentar reduir la depredació de l’àliga daurada sobre algunes espècies cinegètiques (llebres, conills, etc). Als Alps, per exemple, la marmota és una de les preses predilectes de l’àliga daurada, però sembla que les àligues pirinenques, acostumades a preses més fàcils durant milers d’anys, no han canviat els seus costums de caça després de l’aparició de la marmota. D’aquesta manera, aquest rosegador, que no té gairebé cap més depredador natural, va poder colonitzar amb tota tranquil·litat gairebé tota la serralada pirinenca en pocs anys.
(Article extret de la revista Hàbitats número 3, publicada el 2001)
Andorra Recerca+Innovació