Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Món Animal

La fada de les neus

La nostra següent protagonista és l’habitant de les zones altes, de mons de gel, de dies freds, la supervivent als temporals, la propietària d’entorns inhabitables, la fada de les neus: la perdiu blanca.
Perdiu blanca

La fada de les neus

Perdiu blanca

Actualitzada 21/11/2017 a les 11:43
    Mario Chimenea
La nostra següent protagonista és l’habitant de les zones altes, de mons de gel, de dies freds, la supervivent als temporals, la propietària d’entorns inhabitables, la fada de les neus: la perdiu blanca.

Pertanyent a la família Phasianidae, aquesta au mitjana d’uns 35 centímetres, compacta, amb una densa coberta de plomatge estacional, varia els seus colors d’estiu a hivern, podent així camuflar-se perfectament en un canviant entorn de muntanya. La seva vestimenta estival està adornada de tonalitats marró-grisenques, però és a l’estació hivernal quan adquireix un cromatisme màgic, blanc immaculat, amb un lleu traç negre al seu cap, bec fosc i cella vermella, color de foc, sobre uns intensos i encisadors ulls marrons. El seu cos roman totalment emplomallat, fins a les potes, a excepció de les ungles que fa servir per excavar en la dura neu, construint caus on aixoplugar-se com si fos un palau de gel.

Espècie resident, habita a cotes superiors a 2.000 metres on realitza moviments molt limitats en altitud seguint la línia blanca. D’hàbits terrestres i caràcter discret prefereix desplaçar-se caminant abans que volar, intentant cridar el menys possible l’atenció d’un dels seus grans enemics, l’àguila daurada.

En el període de reproducció, d’abril a maig, els mascles defensen feroçment el seu ter­ritori amb vols, fanfarronades i tènues vocalitzacions que es confonen amb el murmuri dels vents.

L’alimentació en els adults és estrictament vegetariana; donant bon compte de fulles, llavors, flors, fruits, baies, rovells de plantes o líquens. Els pollets, per contra, a la part inicial del seu camí, ingereixen quantitats ingents d’insectes, per tal d’aconseguir la seva talla madura el més aviat millor.

La seva principal amenaça és el canvi climàtic prolongat, que l’acusen un desfasament entre la muda estacional del plomatge, deixant-les a mercè de depredadors com la guineu, i interfereix en el desajust alimentari de les postes.

D’una sublim bellesa, és un dels tresors més preuats del nostre país, i per això, li hem de proporcionar la major de les proteccions i hem de sentir-nos orgullosos de posseir un animal d’un valor faunístic incalculable.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477