Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge de la setmana

Quan el Barça creixia a Andorra

Entre el 1983 i el 1987 els estius eren ben mediàtics. Ex-futbolistes de l’FC Andorra de segona B recorden batalletes dels amistosos contra els culers i el ‘Lobo’ Carrasco dona detalls des del prisma blaugrana.
L'onze inicial del Barça abans de jugar contra l'FC Andorra al Comunal, l'agost del 1986.

El Barça a Andorra

L'onze inicial del Barça abans de jugar contra l'FC Andorra al Comunal, l'agost del 1986.

Arxiu comunal d'Andorra la Vella
L'onze inicial de l'FC Andorra abans de jugar contra el Barça al Comunal, l'agost del 1986.

El Barça a Andorra

L'onze inicial de l'FC Andorra abans de jugar contra el Barça al Comunal, l'agost del 1986.

Arxiu comunal d'Andorra la Vella
Els mitjans es bolcaven des d'Andorra (86).

El Barça a Andorra

Els mitjans es bolcaven des d'Andorra (86).

Arxiu comunal d'Andorra la Vella
El Barça del 1985 baixant de l'autocar.

El Barça a Andorra

El Barça del 1985 baixant de l'autocar.

Arxiu comunal d'Andorra la Vella
Actualitzada 16/04/2018 a les 09:46
El Futbol Club Barcelona venia a Andorra i de fet hi creixia, ja que ho feia en l’àmbit de les pretemporades d’estiu. Concretament entre els anys 1983 i 1987 jugadors de primeríssima plana mediàtica es plantaven al Principat per deixar enrere els excessos estivals i tornar a posar-se a to físicament. Sense cap mena de dubte aquestes estades es van convertir en un boom molt bèstia per al país, no tan sol per la gran quantitat de mitjans de comunicació que durant un temps hi construïen la seva sala de màquines, sinó perquè els andorrans, petits i grans, tenien més a prop que mai els seus ídols. Abans d’aprofundir, però, cal fer una menció especial a la persona que ho va manegar tot perquè tot plegat es convertís en una realitat i pràcticament en un clàssic del calendari de preparació culer.
L’ex-cònsol major d’Andorra la Vella Joan Samarra va esdevenir clau per aconseguir-ho i l’actual cònsol major de la capital, Conxita Marsol, secretària general del comú a partir del 1984, ho recorda detallant que “això ho va impulsar el Samarra el 1983, que era l’últim any que va ser cònsol, aleshores a final del mateix any hi va haver eleccions i el gener del 1984 van entrar el Manel Pons i el Ton Cerqueda”. En aquest punt, Marsol va endinsar-se en aquell govern i comenta entre rialles que va viure “tota la moguda. Per exemple, l’Estadi Comunal es va construir perquè vingués el Barça i en funció de les necessitats de l’equip. El va dissenyar un arquitecte que era membre de la junta directiva barcelonista”. La política, a més, va estar en un moment de renegociació entre les dues parts: “Vam baixar a Barcelona per obtenir dos anys més i ens va rebre el president, Josep Lluís Núñez, al seu despatx i ens vam quedar totalment impressionats del potencial del club.”
Anteriorment els col·loquialment anomenats bolos estiuencs no existien o no estaven a l’altura dels d’ara, que se celebren a Los Angeles, els Emirats Àrabs Units o la Xina. No obstant això, que tota una entitat com l’FC Barcelona es decantés pel Principat és si més no curiós, no pas estrany. Marsol resol el dubte dient que “el Joan Samarra era un gran culer i devia tenir contactes amb la junta i va assolir-ho. A més, posteriorment va passar a conseller d’Esports del Govern d’aleshores, que en realitat no n’hi havia i era aquell Consell Executiu, i encara d’alguna forma continuava vinculat”. En qualsevol cas, l’FC Barcelona es mostrava encantat any rere any i és que des de la parròquia es cuidava tot tipus de detalls, ja que els futbolistes i la resta de l’expedició dormien al Park Hotel, un autocar els conduïa des de l’allotjament fins a l’estadi amb guàrdies urbans al capdavant i es tallava la circulació.
Un autèntic espectacle i “una bona promoció i atractiu per al país. La gent estava molt contenta de comptar amb noms de la talla de Bernd Schuster o Diego Armando Maradona per aquí, i els turistes també”. El document del març passat de l’arxiu comunal d’Andorra la Vella va publicar fotografies espectaculars de les estades i a bastants els han tornat a la retina moments de corredisses viscuts a l’avinguda Meritxell per aconseguir autògrafs. Ara bé, una part important de tot aquest show business que es va muntar és la que va desenvolupar l’entitat esportiva més antiga d’Andorra: el Futbol Club Andorra. Militava a la segona divisió B espanyola i va disputar diversos partits amistosos amb el Barça.
Una de les seves estrelles, Santiago Marín, va viure aquells anys i va estar present a tots els enfrontaments en els quals va conèixer, respectivament, els entrenadors blaugrana César Luis Menotti i Terry Venables. Posteriorment, el 1988 va aterrar el mite Johan Cruyff, que va escombrar cap a casa en portar les pretemporades cap a terres holandeses. Lògicament una de les experiències més maques i diferents de la carrera futbolística de Marín. “En els duels, el Comunal s’omplia i el 99% dels aficionats volien que guanyés el Barça [riu] i havíem d’anar força amb compte de no lesionar ningú realitzant una mala entrada”. L’exfutbolista, en ser preguntat sobre si tenien ordres explícites pel que fa a les pilotes dividides, entre d’altres jugades perilloses, assegura que “no en teníem, no, és que estàvem obligats a actuar així, ja que com et carreguessis algú...”. El premi de les plantilles de l’Andorra de llavors no acabava aquí, perquè de tant en tant uns quants privilegiats rebien la trucada dels tècnics del Futbol Club Barcelona i els demanaven un cop de mà als entrenaments.
En un parell d’ocasions hi va anar i indica que “havia fet alguna sessió amb l’Espanyol [havia estat a l’escola], que comptava amb grans jugadors, tot i que no hi ha res comparat amb el Barcelona. Quan els faltaven integrants i eres l’escollit era màgic”. L’actitud dels culers de la primera divisió espanyola envers els jugadors de segona B era realment trempada i normal i els del Principat, amb els nervis a flor de pell, es limitaven a tornar l’esfèric si podien al primer toc o com a màxim al segon. No es complicaven gaire. Els protagonistes per excel·lència sabien que hi havia vida més enllà del camp d’entrenament i de l’hotel i el restaurant Don Denis es convertia en el lloc preferit per dinar o sopar, i alguns alhora s’animaven a fer un volt per la nit andorrana.
I només faltaria, que eren ben joves. Un altre dels que es van enfrontar als Julio Alberto, Alexanko, Víctor Muñoz, Marcos Alonso, Migueli, Mark Hughes o Gary Lineker va ser Josep Ramon Pascual, que llavors era un jovenet de l’FC Andorra que va pujar amb el primer grup i tocat per la vareta màgica del talentós debutant li va marcar un gol a l’Urruti en un amistós. “A la mitja part vaig estar xerrant amb un company que es deia Muñoz i li vaig dir que estaven jugant amb la defensa avançada i jo era rapidíssim. Li vaig demanar que quan ho veiés clar em tirés la passada un pèl més llarga i sí, sí, en el mà a mà amb l’Urruti la vaig posar raseta entre ell i el pal”, relata un emocionat Pascual, que es va intercanviar la samarreta amb el jugador del Futbol Club Barcelona Esteve Fradera i la conserva. Els amants de l’esport rei a dia d’avui el paren pel carrer i a la memòria li ve una conversa amb Nayim que “s’havia quedat un Renault R5, però com li havien fet fitxa del primer conjunt el salari era superior i si ho hagués sabut s’hauria comprat una cosa millor [riu]”.

Paraula del 'Lobo'
El Lobo Carrasco veu que a la pantalla del seu telèfon hi ha un número del Principat que el truca i no dubta a agafar-lo pensant que és un dels bons amics que té aquí. Es tracta del Diari per preguntar-li les seves vivències d’aquelles pretemporades i l’alegria que el captiva en un inici es manté. “Guardo magnífics records. És un dels meus països fetitxe, ja que el 1978 hi vaig debutar amb la samarreta del Barça”, assenyala, i amb relació entre el 1983 i el 1987 afegeix que “era una pretemporada vacacional, tot i que també patíem. Ara bé, teníem el contrapunt perfecte amb les botigues i ens despertava una alegria immensa”. Carrasco rememora que “a les habitacions es vivien autèntics festivals amb els últims aparells tecnològics” que havien sortit al mercat. I finalment, diu la llegenda que quan tocava físic del dur en altitud els Schuster o Maradona s’escaquejaven i recorda que “els davanters sempre ens situàvem a la filera del darrere, ens reservàvem per a l’esfèric i regatejar. Maradona i varis d’altres tenien una tírria enorme a les pilotes medicinals”. Una altra època, més propera i meravellosa, que tant de bo tornés, sobretot per tenir l’oportunitat de viure-la i gaudir-la periodísticament.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477