Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Reportatge de la setmana

Una casa per a la cultura

Entre seixanta i setanta mil persones passen cada any pel Centre Cultural i de Congressos Lauredià. Multiplicades pels vint-i-cinc anys que celebra, això suposa molta, molta gent.
Una casa per a la cultura

Una casa per a la cultura

Inauguració del centre.

Ripoll Fotògrafs
El cònsol major del moment, Ricard Tor, talla la cinta inaugural del nou equipament.

Una casa per a la cultura

El cònsol major del moment, Ricard Tor, talla la cinta inaugural del nou equipament.

Ripoll Fotògrafs
Vista del còctel d'inauguració, al vestíbul del Centre Cultural.

Una casa per a la cultura

Vista del còctel d'inauguració, al vestíbul del Centre Cultural.

Ripoll Fotògrafs
L'espectacle inaugural, que va implicar les entitats que funcionaven a la parròquia.

Una casa per a la cultura

L'espectacle inaugural, que va implicar les entitats que funcionaven a la parròquia.

Arxiu
L'equip, el 1994: Elisabeth Gil, Irina Robles, Olga Àlvarez, Canòlich Ribot i Teresa Areny.

Una casa per a la cultura

L'equip, el 1994: Elisabeth Gil, Irina Robles, Olga Àlvarez, Canòlich Ribot i Teresa Areny.

Actualitzada 29/09/2017 a les 19:38
Jo crec que el poble de Sant Julià va canviar totalment de cara des que es va construir l’edifici: la plaça de la Germandat és el lloc més freqüentat, el punt de reunió per a tothom, un dels llocs amb més vida.” Per a Jordi González de Alaiza, director del centre des del 2001, l’edifici és un focus que irradia vida al poble. Un far que, a banda, en pocs moments està apagat: obre pràcticament a diari des de les nou del matí fins a les onze de la nit (més tard, si hi ha espectacle i s’allarga). Així que els escassíssims dies l’any que té les portes tancades la zona canvia totalment de fesomia, apareix esmorteïda, trista, deshabitada.
La història, dèiem, es remunta a vint-i-cinc anys enrere. A un 18 de setembre exactament, quan el centre –cultural: la inclusió dels congressos a la nomenclatura va venir més tard– va viure la jornada inaugural. Espectacle emotiu i autoritats, com correspon. “Ho vam fer amb tanta il·lusió, totes les entitats, allà davant el públic!”, s’exclama Jordi Díaz, cap de la colla gegantera. Hi era aquell dia i hi és avui, tot preguntant-se com és que no es va fer una mica més de rebombori: “Vint-i-cinc anys no es fan cada dia, oi?”

Un “pulmó” cultural
Que Sant Julià tingués un centre cultural que aixoplugués tota l’activitat cultural, equipat amb els espais escènics més moderns, amb capacitat per produir espectacles, amb espais per fer classes i tallers, un teatre i una sala on es pogués fer cinema –la Rocafort– va ser una iniciativa del consolat de Josep Maria Felipó, represa pel successor, Ricard Tor, en qui va recaure l’honor de tallar la cinta inaugural mentre assegurava que l’edifici estava cridat a ser un dels “pulmons” culturals del país.
El centre es mou avui gràcies a un equip de 14 funcionaris i una desena de professors per a les diferents escoles, eventuals. Però en aquells moments, quan va obrir les portes, la tripulació es limitava a tres persones: Teresa Areny, la primera directora; Olga Álvarez, que s’encarregava de la biblioteca, i Joan Benítez, el conserge. “Jo estava estudiant a Barcelona, Pedagogia, i començant a treballar en un casal infantil al Clot; quan pujava el cap de setmana veia l’edifici en construcció i em deia que m’hi encantaria treballar.” El somni d’Areny es va fer realitat en forma d’edicte i amb 25 anys i poca experiència professional encara es va posar al capdavant del nou equipament. “Tot un repte, però també aquella possibilitat de fer-ho tot des de zero, sense comparació possible i sense directrius.” Amb alguna idea de partida: “jo el que tenia molt clar és que el centre cultural havia d’estar obert a tothom, tot­hom s’havia de sentir com a casa seva, amb ganes de venir, i amb sinergies entre entitats”.
L’ara ja veterà equipament va néixer com a hereu del ja aleshores desaparegut Centre Cultural Laurèdia, unes petites instal·lacions al costat de l’església amb aspecte de provisionals “però on érem molt feliços”, recorda Sergi Mas, que com a director de l’escola d’art va ser dels primers a estrenar l’edifici de la plaça de la Germandat i que amb el temps, considera, “s’ha convertit en l’ànima de la parròquia”. Tot i que, puntualitza, “se’n podria treure més profit, però això ja depèn dels habitants de Sant Julià i del que vulguin”.
També entre els primers ocupants hi va haver l’Esbart Laurèdia i la Coral Rocafort, dues de les entitats més veteranes de la par­ròquia, amb mig segle llarg a l’esquena. “Sant Julià sempre ha estat una parròquia amb moltes associacions, no és nou, i aquest centre no només les va aglutinar, sinó que n’ha afavorit moltíssim la seva existència.” I va suposar un fort impuls –en això coincideix amb Mas– per a l’activitat teatral: existia molta afició “ja des de feia molt temps, entre un jovent d’aleshores que avui som avis”, diu Areny. Comptar amb un teatre comme il faut, el primer al país, va ser una mena de somni materialitzat. “Què hem de dir? Nosaltres n’estem encantats”, assegura Jaume Torra, director de l’esbart. No sols per les instal·lacions, també per tot l’equip de producció que, amb el temps, s’ha anat muntant. I, explica amb un punt d’orgull, que quan en un intercanvi amb entitats foranes els toca als lauredians de fer d’amfitrions i acollir els convidats, “veuen el nostre centre, i flipen, perquè ells generalment no tenen les nostres condicions”.

Sense directrius
Tornant a aquell moment de la posada en marxa, la primera directora indica que no tenien “cap més directriu que les marcades per l’espai”. I amb un teatre amb tots els ets i uts – “jo no en sabia res, vaig haver d’aprendre què era una bambolina”, reconeix Areny–, està clar que s’havia de posar en marxa una temporada de teatre. “Està clar que no podia programar segons els meus gustos, sinó pensant en els del públic... amb algun punt de risc, per descomptat, no tot podia ser comèdia.” Per fer una temporada atractiva de partida hi van començar a desfilar Lloll Beltran (la primera), Paco Moran, i sobretot Joan Pera. “Tant per a ell com per al fill, Roger Pera, el centre, la par­ròquia, s’ha convertit en la seva segona casa, i la gent se’ls estima moltíssim”, assegura González de Alaiza.
A Olga Àlvarez, una laurediana que ha seguit connectada al món de la cultura i avui és productora al Teatre Lliure, se li va confiar l’encàrrec de posar en marxa la biblioteca: crear un primer fons –comprant títol per títol, fins a uns cinc mil, aproximadament i començant el catàleg fitxa per fitxa escrita amb les seves manetes–. Amb més il·lusió i ganes que coneixements, admet, però comp­­tant amb l’assessorament, les biblioteques ja en funcionament, sobretot la pública de Govern. I després es va haver d’encarregar de donar-la a conèixer. “El que més recordo és que de seguida vam tenir molta resposta, molta gent fent-se el carnet d’usuari, visitant-nos”.
Una feinada a la qual sumava la col·laboració en la resta d’activitats que s’organitzaven al centre, on poc després va assumir la sotsdirecció. Aquells anys “van ser un autèntic màster”.
Els ajudaven eventuals. Gent com González de Alaiza, que va començar així. O Núria Parés, que es va integrar en els temps del concurs de cant apadrinat per Montserrat Caballé, després passaria al Museu del Tabac i actualment és al Thyssen Andorra. “Però érem un equip bàsicament femení, i entre nosaltres es va crear una forta amistat, encara avui ens diem les nenes culturals”, riu Areny. Amb ella, Àlvarez, Parés, Canòlich Ribot (després seria responsable de Turisme a la parròquia), Laura Rogé (actualment al departament de Cultura) i Elisabet Gil (ara, directora de la biblioteca del centre).
Unides també pels tràngols i els nervis que arriben amb cada espectacle: “per a un espectacle de l’Amparo Moreno no ens deixaven passar el camió per la duana, això era el pa nostre”. Com les dificultats per muntar cada escenografia: “el muntacàrregues no va estar ben dissenyat, és un error arquitectònic que no s’ha solucionat”, apunta Areny. I Déu n’hi do el que li va costar que es canviés el color del terra de l’escenari. “En color faig podia ser més elegant, però on s’ha vist un escenari de color clar? És un tema funcional.”

Els grans moments
En un quart de segle el centre ha tingut grans moments, però si n’hi ha un de particularment brillant, coincideixen Areny i González de Alaiza, van ser els anys que acollia el concurs de cant apadrinat per Montserrat Caballé. Moments exigents, també, recorda la primera directora: la relació amb la diva de la lírica la va fer patir de manera considerable. “Però finalment es va crear una estima i una relació amb la família que encara dura.” L’objectiu era posar Sant Julià al mapa mundi operístic i, per uns anys –cinc, de fet, després es va acabar el finançament–, ho van aconseguir. Queda, diu l’actual director, aquest orgull de veure com alguns dels que van passar com a joves debutants avui són figures de talla. “D’alguna manera, veiem que vam alimentar la seva carrera. I a sobre, mantenim la relació, així que què més podríem voler?”
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477