La maledicció d'Europa

La jornada 33 d’aquesta edició de la Lliga Endesa, que va finalitzar divendres amb el València Basket com a campió, va ser històrica per al MoraBanc Andorra. Els del Principat, juntament amb el RETAbet Bilbao Basket i l’UCAM Múrcia, van ser, dels modestos en comparació amb els grans, els tres únics conjunts que van arribar a la fase final de la competició amb opcions matemàtiques de lluitar per la vuitena posició de la taula (única disponible) i conseqüentment disputar el play-off i la temporada vinent mostrar les seves credencials quant a joc per ciutats europees. El diumenge 7 de maig (jornada 32) els andor­rans van fer un pas de gegant imposant-se al Poliesportiu al totpoderós València, mentre que l’UCAM va perdre a Gran Canària i es va acomiadar de la pugna i el Bilbao també va cedir, a Tenerife, però encara li quedava una vida. La glòria estava a punt de tornar al país dels Pirineus i només es va fer esperar tres dies.

“Final, final, final a Miribilla!” El Bilbao va caure derrotat a casa contra el Baskonia dimecres 10 de maig per 64 a 75 en un derbi basc que probablement mai havia despertat tant interès i seguiment per part de l’afició andor­rana. La curiositat d’aquella cita de la lliga va ser que els bascos van començar el seu matx mitja hora abans que el MoraBanc, per la qual cosa els del Principat durant el seu partit a la pista d’un Betis que buscava el triomf per no descendir a LEB or ja sabien que independentment del resultat (76-59) havien quallat el curs perfecte. Feia 22 anys que l’entitat no obtenia aquesta mateixa fita, aleshores amb el Festina Andorra el 1994-1995 amb Eduard Torres a la banqueta. “L’actual temporada és clònica, tot el que li està passant al club és no apte per a supersticiosos, perquè la quarta campanya, que és quan es juga la Copa Korac, es va baixar de categoria”, explica entre riures el periodista de l’època i director de comunicació del MoraBanc Andorra, Gabriel Fernàndez. L’aventura europea es va iniciar el 1995-1996 amb una prèvia de dues eliminatòries abans de passar a la fase de grups. La primera va ser davant el Trodat Wels d’Àustria i “es va guanyar allà patint un pèl i a Andorra còmodament. El pavelló austríac el recordo ben petit, com una espècie de gimnàs”, mentre que la segona amb la Vojvodina de Novi Sad, de Sèrbia, que “era més seriosa, es va perdre de visitant per 12 punts [81-69] i després remuntada [79-64]. Va ser l’única nit maca de la Korac, a causa que s’havia de capgirar el marcador, es va fer convocatòria, la gent va respondre i l’ambient era fantàstic”. Pel que fa a la següent ronda, Fernàndez comenta que “es pot mirar de dues maneres. O van tenir molta sort o gens, si enfoques Europa com una oportunitat d’enfrontat-te contra grans clubs la van tenir tota, però si penses que com més bons pitjor pels resultats doncs bastant dolenta”.

El grup va estar conformat per l’Efes Pilsen, “amb el macedoni Petar Naumoski que era dels millors d’Europa en aquell moment”, el Varese italià, “la referència de la lliga italiana, on hi jugava el fill del Meneghin, Andrea, qui a més era important a la selecció”, i el Panionios d’Atenes “de l’aler serbi Zarko Paspalj, on el tècnic era el seleccionador de Iugoslàvia”. El grup de la mort, en el qual el Festina va ser la ventafocs i no va sumar ni una victòria en cap dels duels. En ser preguntat fins a quin punt arribar a la Korac els va passar factura, assenyala que “va ser un cúmul de factors. A l’entrenador se li va escapar el vestidor i segur que jugar a Europa no va ajudar. No es va entrar en una bona dinàmica, el base i figura José Luis Llorente entrava i sortia, ja que no es recuperava d’una lesió, i els llargs viatges”. En relació amb aquest darrer aspecte, recorda que “quan vam anar a Atenes, no podíem arribar-hi en un vol directe i primer vam volar de Barcelona a Alemanya. Per exemple, el desplaçament fins a Sèrbia van ser tres avions d’anada i tres de tornada i quan tornàvem no sabíem ni qui érem”. El testimoni del periodista demostra com a la plantilla que havia meravellat 365 dies enrere, la situació se li va fer complicada anímicament i físicament en certa manera, arran que “alguna vegada es va produir el cas que aterraves un dijous de matinada amb una pallissa de l’Efes o del Panionios i tocava estar a Vitòria dissabte. No és el mateix anar-hi des de Madrid que des del Principat”. Ara bé, Fernàndez ho té clar: “Insisteixo que no és apte per a supersticiosos, però el MoraBanc no para de traspassar bar­reres i també ho haurà de fer amb aquesta”.

El president del moment, Manel Aràjol, assegura que “sempre s’havia confeccionat un equip com a tal, en el qual no sobresortia ningú, amb més o menys talent, però en aquella ocasió es va apostar per un jugador”. El llibre Tu estàs sonat, escrit per Gabriel Fernàndez, parla llargament d’aquest esportista en l’últim capítol, Bonus Track. Glòria i Misèria d’un somni. “Es fitxa Jerrod Mustaf, un ex-NBA de primera ronda del Draft, que havia de cobrar més de 50 milions de pessetes, i dic havia perquè va durar aquí dos mesos. Es va fugar en plena campanya al·legant que havia de participar a Washington en una manifestació en defensa dels drets racials.” En aquesta mateixa línia de problemàtica i polèmica envers Mustaf, publica una conversa entre aquest jugador i el nord-americà blanc Kevin Rankin, en la qual, comptat i debatut, l’últim diu que no creu que els negres siguin perseguits als Estats Units i Mustaf s’ho pren tan malament que li respon: “Va home, va. Calla d’una puta vegada o et faig callar jo.” Vista la trajectòria del pivot tot apuntava a una catàstrofe, però “uns anys després va ser l’MVP d’unes finals de l’ACB amb l’FC Barcelona. Era un gran jugador, potser estava una mica sonat, però en el fons em fa la sensació que des del primer moment es va fer una pregunta per a la qual no va trobar solució [què feia ell allà quan volia ser una figura de l’NBA?]”, escriu Fernàndez en el seu llibre. De la seva banda, Aràjol continua: “Aquell grup potser era una mica justet per competir a l’ACB i a Europa, i encara més després que el que havíem pensat en un principi ens sortís malament”. Pel que fa a la famosa superstició, afirma que espera “que no passi i alhora estic segur que no passarà. Estem en un altre moment, és diferent i tots ho estan fent realment bé”.

El MoraBanc Andorra va ser confirmat per a l’Eurocup, però encara no li ha donat el vistiplau perquè es troba treballant per reunir l’extra que necessita en el pressupost de la campanya 2017-2018. Tocant aquest tema, l’expresident relata que creu recordar “que no hi havia cap exigència econòmica per part de l’organització, com pot ser un cànon. Ara bé, havies de reforçar el grup, els viatges, en definitiva la despesa era major”. Qüestionat per la seva experiència personal exposa que “evidentment vam viure la glòria i l’infern quan vam baixar a LEB i l’any següent no vam poder tornar a ascendir i vam anar a parar a tercera catalana per un tema de pressupost i polític en el qual no vull tornar a pensar més perquè soc una persona positiva”. Els homes de Torres no van estar a l’altura, però sempre podran dir que es van embutxacar el primer triomf de la història de l’entitat contra el Reial Madrid, el 23 de gener del 1996, per 78 a 75. Fernàndez conclou que “tothom va acabar deprimit [l’afició va perdre les ganes de Korac i no omplia, i en lliga no fallava], tot i que els objectius marcats llavors són els mateixos que ara, com ser-hi, gaudir i passejar per Europa el nom d’Andorra”.