Somnis de futbol

L’FC Barcelona ha aconseguit passar, després de molts anys de no fer-ho, als quarts de final de la Champions League. Ho ha fet eliminant un bon equip, com el Nàpols, tot i que no era un rival diguem que inassequible.

Xavi Hernández, l’entrenador de l’equip, en lloc de gaudir del moment, i després de patir molt els últims mesos, va preferir carregar contra la premsa en un dia que semblava bastant evident que no tocava. Cadascú és lliure de fer i dir el que vulgui, però donada la reacció de l’equip, que es va confirmar diumenge amb una victòria a camp de l’Atlètic de Madrid, la reacció de l’entrenador resulta fora de lloc.

A mi no m’agrada l’excessiva gesticulació de Xavi al camp, ni els seus raonaments a les conferències de premsa després del partit. Li desitjo el millor a ell i òbviament a l’equip, però no entenc el seu constant mur de les lamentacions. M’agradava molt més el perfil de Xavi com a jugador.

En qualsevol cas, ara ha arribat l’hora de la veritat i d’ací a uns dies l’enfrontament contra el PSG de Luis Enrique, i després en lliga contra el Madrid, ens donarà la mesura d’aquest equip.

Fa poc vaig veure a TV3 una entrevista a l’escriptor Albert Espinosa en què deia que el Barça guanyarà la Champions. Explicava que des de fa anys té somnis premonitoris que es compleixen i feia poc havia somiat la victòria del Barça a la final d’aquest any a Wembley, amb gols de Sergi Roberto i Lewandowski.

Si el Barça guanya la Champions m’alegraré molt per l’equip i esperem per la millora de joc, encara que tots els que hem viscut l’era Messi sabem que no tornarà a repetir-se. Però respecte a Xavi, seguiré pensant el mateix: el seu comportament no em convenç. Xavi ha dit que marxava a final de temporada. Ho farà, si es produeix el miracle?

Per altra banda, al Principat l’FC Andorra segueix lluitant per conservar la categoria; a hores d’ara no sembla insalvable: a quatre punts de la salvació i trenta per jugar, encara hi ha temps. El pròxim partit a l’Estadi Nacional contra el Mirandés pot ser determinant. És un d’aquells partit que no tens més remei que guanyar perquè el calendari que queda fins a final de temporada no és gens fàcil.

Però, posats a fer, sempre es pot somiar. Somiar que l’FC Andorra pugui mantenir la categoria i que el Barça guanyi la Champions. Coses més rares s’han vist en el món del futbol.