La classe treballadora

La classe treballadora cada vegada som més pobres, les nostres feines cada vegada són més precàries i inestables, i cada vegada es fa més difícil que els joves es puguin emancipar i que puguin pensar en un projecte de vida a llarg termini. Fa falta una veritable aposta per intervenir sobre un mercat que ha mostrat clarament la seva incapacitat d’autoregular-se i de posar en primera línia els interessos de la ciutadania al davant de les promotores immobiliàries. L’habitatge és un dret i dia a dia el converteix en un privilegi que només es poden permetre uns quants i que només serveix perquè alguns es facin molt rics. Mesures com les adoptades recentment a Andorra no solucionen el problema. A Catalunya, la taxa d’emancipació juvenil continua superant registres històrics en negatiu i ja és la pitjor d’aquest segle. És a dir, els joves mai han tingut tantes dificultats per emancipar-se com actualment. Per això, els ajuts directes no resolen el problema de l’habitatge. Per resoldre el problema de l’habitatge calen mesures estructurals, començant per la regulació dels preus del lloguer, cosa que el Govern Andorra no vol fer. De fet, aquesta mena d’ajuts corren el risc d’augmentar la inflació d’un bé de primera necessitat com és l’habitatge i són insuficients. Seria necessari obligar a posar a la disposició de les borses públiques de lloguer els grans estocs d’habitatges buits que tenim al país, així com de fomentar que posin a la disposició els seus habitatges buits a través de programes que els ofereixin algun tipus de benefici en intervenir l’administració. Per últim, cal regular el preu de l’habitatge per erradicar l’especulació. A les grans ciutats s’utilitzen pisos destinats a vivenda habituals de la ciutadania com a pisos turístics. S’ha de perseguir aquesta pràctica, ja que no beneficia ni el sector turístic ni els ciutadans de la classe treballadora, que hem de marxar del país.