Caigudes que fan volar la fe

No havia tingut una lesió greu esquiant des que tenia 20 anys. Aquell dia vaig fer un salt en l’última baixada de la temporada, també sobre la neu espessa de març, a Val d’Aosta, Itàlia. Aquell salt estúpid, fruit d’una aposta encara més idiota amb el meu amic Amedeo per decidir qui pagava el dinar, em va costar un mes a l’hospital amb dues vèrtebres trencades, i mesos de rehabilitació després que el meu cos d’1,92 metres fos transportat a casa, en un llit improvisat ocupant 8 seients. No cal dir que la meva mare, que havia fet els costosos arranjaments amb Iberia, no va quedar impressionada, encara que intentava explicar que l’experiència d’estar completament vulnerable i dependre d’aquelles infermeres tan bolcades al meu benestar m’havia fet madurar de deu anys. Es va quedar encara menys impressionada quan li vaig dir el 7 de juliol, ni tan sols quatre mesos després, que acabava de córrer davant de toros de 700 quilos a les 8 del matí a Pamplona, però veus el problema: no tinc gaire respecte pel risc però sí que m’impressiona ser testimoni de la bondat. Tornant a la caiguda d’ahir. Una noia que sospito que podria ser el meu àngel de la guarda, vaaparèixer del no-res per recollir cada tros d’equipament que havia escampat per la muntanya, va trucar a emergències i va agafar-me de la mà fins que l’Àxel, l’increïble socorrista, em va baixar expertament –cap primer!– fins al centre d’emergències. La meva espatlla, penjant en un angle estrany, em va causar un dolor insuportable fins que la valenta Doctora Dàlia Damans, que viu a Andorra des de fa 19 anys, la va empènyer al seu lloc amb destresa! La meravellosa infermera Arantxa Roig va oferir un suport improvisat, aigua i consells reconfortants. Aquesta experiència em va fer adonar que la humanitat pot prevaler en aquest món, malgrat els horrors que veiem diàriament a la televisió. Quins professionals tan increïbles i dedicats tenim la sort de tenir! El personal mèdic està greument infrapagat i, ara que l’ansietat per la covid ha passat, hem de continuar pensant en maneres de cuidar els que ens cuiden. Premiar millor els nostres bombers i treballadors de la salut hauria de ser tan prioritari com l’habitatge assequible. Arantxa, Àxel, Dàlia, Dana i tants altres s’ho mereixen. Són grans professionals, millors persones, i han restaurat la meva fe en la humanitat. Això no té preu.