Obres

L’amic que fem servir per no haver de parlar –en aquest cas, escriure– en primera persona us explica que viu en un edifici amb més de 50 propietats o espais llogats i, com és lògic, amb una gran volatilitat i canvis d’ocupants i, amb els canvis, reformes o reparacions.

O sigui, que hi ha més dies amb moviment de paletes que d’estabilitat i silenci absolut, com és propi d’una zona i una parròquia amb vocació de tranquil·les. Habitualment, els treballs duren poc, un o pocs dies, però...

Però el cas actual és que una constructora ha comprat diversos locals al primer pis, que s’acostumen a destinar a oficines o despatxos. I com també s’acostuma, el nou propietari ha començat a reformar-los per millorar-los al seu gust, molt probablement per treure’n més profit en un futur.

Això vol dir treballs en totes les hores de les jornades laborables, sense més descans complet que els diumenges, des que el sol comença a guaitar per dalt de la carena, o fins i tot abans, segons sigui l’horari oficial, a punt de canviar. I les tasques comporten l’ús de martells, que més aviat semblen malls, amb el ressò en l’espai buit, a més d’una serra radial xauxinejant d’allò més.

Amb el pas de les hores, la insistència del soroll va inflant el cervell –i altres òrgans– fins a semblar que vol trencar la closca per dintre, amb tal de guanyar espai de llibertat. A més del recinte on treballen, a la mateixa planta hi ha a dues de les portes l’imprès de l’autorització del comú per a obres “menors”, que convida a preguntar-se com seran les “majors”. Però això són detalls administratius que no alteren el fons de la cosa.

El que sí que denoten els avisos és que, si un local portarà avui quinze dies, tretze dels quals amb concerts constants i llargs en do major fortissimo,encara ens esperen dues etapes iguals perquè retorni el silenci, o les petites remors diürnes abans habituals. Mai serà tard quan arribi, de debò.

Tan clara com és clara la legalitat, i legitimitat, de fer el necessari per conservar i millorar un bé, per part del seu propietari, tot respectant els límits de les normatives, sempre generals i com la pluja, mai al gust de tothom.

Continuarem amb l’esforç de paciència i també amb el canvi parcial de costums horaris. Dels que han estat durant lustres de periodista antic, en vetlla productiva fins a la matinada ben avançada, a les de la gent “normal”.

Això, però també que els sorollosos treballs a l’edifici acabin com més aviat millor. Ja que no serà en una quinzena, com les musicals més conegudes, que no passi d’una temporada, millor com més curta. Que en cap cas arribi al cicle acadèmic del semestre.

Perquè, si s’allarga gaire aquest malviure, pot arribar la caiguda en la temptació de llogar una borda a la muntanya i, si no, quelcom més senzill: recuperar una tenda de campanya com les que fèiem servir en el temps d`escoltes, i una bona càrrega de llenya per tenir prou escalfor.