La Germandat (III)

A Canillo va existir fins a mitjans del segle XX. Era formada per homes de la parròquia, amb un secretari que guardava el llibret d’actes. Aquesta mútua consistia a ajudar el soci a pagar el metge en cas de malaltia o defunció i a ajudar la família a pagar el funeral, que era oficiat per tres o sis capellans.Durant molts anys en va ser secretari el Sr. Pere Font de ca l’Armany. Aquesta mútua es va acabar d’una manera molt estranya, segons em va explicar un soci que encara viu. Tots els socis van decidir fer un sopar a la fonda Cal Janet. Van beure més del compte i s’ho van gastar tot. Diuen que es va acabar amb una “borratxera”; perdoneu l’expressió.

Explicaré ara com ha evolucionat la sanitat a Andorra.

Molt temps enrere no hi havia metges. Els malalts utilitzaven plantes medicinals, algun pegat de farina de lli, mostassa o anaven a consultar algun curandero. El meu padrí a principis de segle havia baixat la seva dona a Calaf, no sé per quina malaltia. Fins a la Seu a cavall d’un animal i després amb una tartana. Malauradament, no es va curar i va morir als 25 anys. Després es va instal·lar a Encamp el Dr. Picart, que visitava per tot arreu. Havia pujat al Forn a visitar la meva mare, que tenia una ciàtica i es va curar. Cap als anys 40 el Dr. Pla de Cal Xixarró, pare de l’actual Dr. Albert Pla, va visitar tota la parròquia de Canillo a peu o en bicicleta... El doctor Albert Pla actual ha visitat la meva família durant quatre generacions. Com que la gent no tenien gaires diners, el pagaven amb productes de la casa: ous, conills, pollastres, etc. En el llibre Memòries d’un metge aquest doctor explica totes les seves aventures. Més tard, el comú va pagar un metge, el Dr. Duró, que vivia a la Seu i pujava cada dijous. Tenia la consulta a Cal Roc, però en un cas greu també pujava quan el cridaven. El seu fill, el Dr. Josep Duró, va ser molts anys metge a Andorra. Més tard van venir els doctors Vilanova, Farràs i Burgues, dels quals alguns fills i nets són encara metges aquí a Andorra.

Després va arribar l’Aliança, una assegurança molt bona. Tenia una consulta a la Seu i unes clíniques a Lleida i a Barcelona. Pagaves una quota cada mes per a tota la família. A mi em van operar de l’apendicitis quan tenia 11 anys a la clínica de Lleida i em va anar molt bé. Més tard es va posar una clínica a la Seu d’Urgell i moltes dones hi anaven a donar llum. Jo vaig néixer a casa, com tots els meus avantpassats. Una dona del poble feia de llevadora. Els meus fills ja van néixer a la clínica Verge de Meritxell.

El Consell General va crear la clínica Solar d’Enclar, la clínica Verge de Meritxell i ara hi ha l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Avui dia hi ha mancança de metges, infermeres i fisioterapeutes. Perquè et donen hora dos o tres mesos més tard per anar a la consulta, això degut a la forta immigració que hi ha hagut a Andorra.

L’1 abril del 1968 es va crear la seguretat social andorrana (CASS).

Les farmàcies

El 1854 el Consell General va nomenar apotecari de les Valls l’andorrà Antoni Dallares i Armengol (1828-1901), que va exercir la seva professió a Ca l’Apotecari de casa Molines, a Andorra la Vella. Tenia un hortet tot plantat d’herbes medicinals on feia les receptes magistrals. Havia estudiat a la universitat de Farmàcia de Barcelona. Trenta anys després, el Consell General va sol·licitar Miquel Mitjavila i Morer, farmacèutic de Llívia (la farmàcia més vella d’Europa), que tenia una farmàcia a Puigcerdà, amb la contraprestació d’un ajut econòmic anual i la concessió de la nacionalitat andorrana a ell i als seus descendents. L’any 1891 va començar a exercir a Ca l’Apotecari i més tard es va instal·lar als baixos de casa Guillemó.

Actualment, a tot Andorra hi ha més de 80 farmàcies. Dono gràcies a la senyora Àngels Mach, que va escriure un llibre per a la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, per les seves informacions.