Sereníssima

La Sereníssima República de San Marino –nom oficial complet del microestat– signarà l’acord d’associació amb la Unió Europea sense sotmetre’l prèviament al plebiscit dels seus ciutadans, a diferència del que s’ha anunciat a Andorra. Diuen les autoritats d’aquell país que no cal, perquè els consta que la gran majoria de la població hi dona suport.

Molta confiança deuen tenir enllà en els responsables de la demoscòpia, si és que han fet estudis d’opinió, o en els resultats d’alguna altra mena de sondejos entre la ciutadania, per tenir aquesta confiança. També, i potser a la vegada, recorden la dita que els referèndums “els carrega el diable”.

En aquestes valls ja ha sortit una veu amb prou veterania política per demanar que no es prengui la futura consulta com una ocasió per demostrar la censura a un Govern i la majoria que representa. Perquè, de vegades, la decisió sobre un afer internacional s’aprofita, mitjançant aquest rebuig, per realitzar aquest “càstig”. Alguns han dit que és això el que va passar amb DA en les darreres comunals d’Andorra la Vella, a costa d’Astrié.

I, tanmateix, sigui per la percepció d’un suport majoritari, sigui per por del fracàs, els promotors del pacte amb Brussel·les, entre els quals l’actual executiu, haurien de mantenir la decisió de convocar el referèndum aquest any, perquè és i serà una decisió de plenitud democràtica, tot i que no hi faltin veus en contra, en principi minoritàries, alguna més coherent que alguna altra en l’expressió de les idees pròpies per tots els mitjans, directes i indirectes, fins a les últimes instàncies.

Evidentment, és del tot necessari, per aconseguir una decisió fonamentada dels votants, fer una difusió màxima i completa dels termes del pacte, sense ometre’n, com s’acostuma a dir, ni una coma, ni reduir cap paràgraf a “lletra petita”.

La publicació completa sempre es quedarà curta per al coneixement total dels andorrans. Perquè alguns no llegeixen mai aquesta mena de textos, per molt que s’imprimeixen en molts mitjans diferents, a més del BOPA, i perquè el llenguatge jurídic i diplomàtic d’aquesta mena de documents no està a l’abast de tothom, del nivell general de “comprensió lectora”, ara que aquest terme està de moda.

Però el ciutadà és més intel·ligent del que alguns mandataris pensen –i voldrien?– a l’hora de prendre part en afers transcendents per a tota la comunitat, com és el cas.

Hi ha un altre factor important per donar el sí, i no només la recomanació del Copríncep episcopal –no cal ser agosarat per suposar que és una opinió compartida per l’altre Cap d’Estat, a la vegada important dirigent de la Comunitat–. I és que, com ha demostrat l’experiència, si no participes en les decisions d’organismes més poderosos, aquells t’imposaran les seves. Tornem a recordar una vegada més, com a exemple, la història de la penalització del contraban?

L’equip negociador encapçalat per Landry Riba ha salvat tot el que ha pogut de les “peculiaritats andorranes” en matèries tan sensibles com ara immigració i fiscalitat. I sembla que, pel que s’ha explicat, se n’han sortit raonablement.

La paraula, però, la té una vegada més el poble, que decidirà, com en qualsevol altre afer del màxim interès general. Amb unanimitat prèvia dels Consells, com va passar amb la Constitució, o amb “només” el d’una majoria, si pot ser, qualificada.