Cinema a la carta

Comença l’any, i tinc la impressió que el 2023 no ens ha portat, almenys que jo hagi vist, en l’àmbit popular, no erudit, cap meravella cinematogràfica.

Els Golden Globe han coronat Oppenheimer, que ha escombrat l’altra candidata més nominada, Barbie. No m’estranya. Ja vaig escriure, després de veure la pel·lícula de les nines que em semblava molt fluixeta i que, segurament, el seu gran mèrit és haver aconseguit que per les festes de Nadal s’hagin venut moltes Barbies i Kens. Bromes a part, Oppenheimer sí que resulta, segons el meu parer, una bona història, tot i que un pèl llarga; si se n’haguessin estalviat trenta minuts, tinc la impressió que n’hauria sortit més ben parada. Tampoc acabo d’entendre aquesta tendència a fer pel·lícules massa llargues. Sempre he pensat que una bona història es pot explicar en poc més de 90 minuts, fent honor a la dita de Baltasar Gracián, “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Tampoc una de les últimes novetats, Napoleon, m’ha acabat de convèncer tot i l’excel·lent interpretació de Joaquin Phoenix, que broda el personatge i crea un Napoleó, sigui o no com era en la realitat, absolutament creïble.

Poques coses més. Espero amb il·lusió la segona part de Dune, prevista per al mes de març i m’agradaria mencionar dues pel·lícules, vistes aquest any, però rodades el 2022, poc conegudes, que m’han agradat molt.

La primera és The quiet girl, una producció irlandesa, que té un dels finals més brillants (dues frases) que he vist mai (disponible a Movistar +). La història d’una nena, filla d’una família pobra que en arribar l’estiu és enviada a viure amb uns parents.

La segona, Close (també es pot veure a Movistar), del director Lukas Dhont, parla sobre l’amistat entre dos nens de 13 anys, Léo y Rémi, i de les conseqüències de l’entorn escolar. Una pel·lícula que t’arriba al cor. Bé, potser les dues, The quiet girl i Close, tenen una temàtica semblant, però ja va bé, amb els temps que corren, una mica de tendresa.

Per acabar el recorregut cinematogràfic m’he deixat per veure a casa Els assassins de la lluna. Ja poden imaginar per què: tres hores, vint-i-sis minuts amb crispetes i xarrups al darrere poden resultar insuportables. Prefereixo comprar-la a alguna plataforma i mirar-la qualsevol cap de setmana, sense alteracions.

Un cop més els desitjo un bon any, i esperem que ple de bon cinema. La segona part de Dune ens espera als admiradors de Denis Villeneuve i de la ciència-ficció.