Exemplar

Qui ja els coneixia (coneixíem) de feia anys i de prop potser no es va sorprendre tant del to i del contingut de la conversa –molt més que una entrevista– entre Gabriel Fernàndez i Joan Ramon Marina. La qualitat professional del Gabi –com l’anomenem els col·legues i, tanmateix, amics– i la humanitat i sinceritat de Joan Ramon, que mai no s’ha amagat a l’hora d’explicar les seves veritats, per dures i difícils que siguin, feia preveure un resultat com aquest, sense precedents en la història de la comunicació del país, encara curta.

Algú potser dirà que les intimitats desvelades per l’antic polític, filòleg i patriota –els dos darrers epítets són de la seva pròpia definició– eren més pròpies d’un programa “rosa” d’una cadena televisiva espanyola que d’un mitjà nacional de referència. Tanmateix, la profunditat de les respostes sinceres de l’entrevistat, insòlites en l’àmbit d’aquestes valls, hàbilment propiciades, o provocades, pel gran periodista, van convertir la peça en una lliçó magistral de comunicació, per a estudiants i per a professionals d’aquells que no han arribat als espais públics convençuts que ja ho saben tot abans de començar.

Si no eren fàcils ni convencionals les preguntes, encara ho eren menys unes respostes clares, tan dures com les realitats que contenien i que tan poques vegades s’han llançat com cops de puny a les consciències d’andosins i residents.

Marina s’havia distingit des de sempre per la passió en defensa i difusió de les seves idees i experiències, i la que comentem va ser una demostració més d’aquesta qualitat; no debilitat, sinó fortalesa. L’element distintiu, en aquesta oportunitat, és que molt poques persones s’haurien atrevit a dir tot això davant d’una càmera en marxa i sabent que l’enregistrament es presentaria per a tothom que volgués accedir-hi. En una societat que sovint ha estat criticada per timidesa, si no por, a expressar-se públicament, segons com o de què, en funció de les possibles o imaginades reaccions adverses de gent amb poder, sobretot fàctic. Despullar la intimitat pròpia –no la física, sinó l’altra, la immaterial, que encara és més difícil– és quelcom que una audiència cultivada i rigorosa acostuma a rebutjar en considerar-la frívola, sense transcendència ni interès social. O alguns potser arribaran a pensar això de la peça que es comenta.

Un vell amic triacadèmic, ja perdut, deia que una obra mestra no ho és pel que explica, sinó per com ho fa. La història d’una parella de joves enamorats que ensopega amb l’enemistat cerval de les famílies pot ser relat d’una novel·la rosa de les més barates, o el Romeu i Julieta de Shakespeare.

Fronteres endins resulta difícil recordar –si mai ha existit– un exemple d’entrevista o de conversa destinada al públic com aquesta, que alguns, o algunes, pusil·lànimes poden trobar escandalosa. Però no diuen els evangelis que no cal estalviar l’escàndol precisament a aquest tipus de gent?

En definitiva, des de l’òptica d’un sempitern aprenent de l’art de les lletres, cal repetir: la conversa transcrita en entrevista entre el Gabi i el Joan Ramon és una de les millors obres periodístiques –si no la millor– que s’han ofert al públic des de fa anys.