Entrada d'any

Des de fa molts anys acostumo a veure les campanades d’any nou a TV3, un costum absurd com qualsevol altre… De fet, recordo pocs anys nous fora d’Andorra o Barcelona.

Un cop a l’Índia, fa la pila d’anys, i un altre, fa poc, a un restaurant de Barcelona, on vam entrar l’any a cop de casserola. El millor Cap d’Any, tot i que després va arribar la pandèmia… no crec que fos culpa de la casserola. Al de l’Índia, a Bombai, al carrer, l’arribada de l’any va ser una mica accidentada amb uns nois que estiraven els cabells a la meva companya i d’on vam fugir abans que comencessin els focs artificials.

Aquest any, des de Barcelona, vaig fer un petit recorregut per les televisions públiques, i em semblava tot tan aparatós que al final també vaig acabar a TV3, on un vailet i una noia les van presentar. La noia, Laura Escanes, influencer sembla que molt coneguda, encara que jo no l’havia vist mai, anava molt pintada. El meu pare hauria dit que semblava una pepa de cinc o de deu, perquè recordava, segons el meu parer, i imagino que el del meu progenitor, unes nines d’abans de la Guerra Civil Espanyola que estaven fetes de ceràmica i roba i portaven les galtes molt pintades. Costaven 5 o 10 pessetes, una fortuna. O potser no anava tan pintada i l’apreciació és sols meva. El noi, Miki Núñez, sortit d’un altre programa de la televisió catalana, Eufòria, que no he tingut l’ocasió de veure, anava explicant, abans de les campanades, l’espectacle lluminós i pirotècnic que la televisió retransmetia des del passeig Maria Cristina, a les fonts de Montjuïc. Uns drons dibuixaven estranyes i boniques formes al cel de Barcelona, quan de sobte van mostrar la forma d’un pop. En Miki va comentar que els pops eren animals molt intel·ligents, per tot seguit afegir que els catalans també eren intel·ligents.

Entenc que de vegades és difícil improvisar en directe, però el comentari em va semblar d’un xovinisme innecessari, i fins a les 11.59 no vaig tornar a connectar-m’hi. Per sort les campanades van anar bé i vaig poder empassar-me el raïm. Tampoc vaig arribar a veure la preqüela de la sèrie quan la Laura, diuen, li va preguntar a en Miki què desitjava per l’any nou i ell va contestar: sexe, sexe i sexe. Em sembla molt liberal i molt maco començar l’any d’aquesta manera, sobretot per l’educació dels nens d’ara que aprenen de què va la vida molt aviat.

Res més a objectar, tot i que penso que eren més divertides les campanades de fa uns anys, quan els presentadors s’equivocaven o a la Mari Pau Huguet li tiraven boles de neu des dels blancs pobles del Pirineu. Definitivament, els temps estan canviant. Feliç 2024 i fins ben aviat.