La tribuna

Josu Ternera

Dir que el documental intenta justificar el grup terrorista és no entendre res de res

Creat:

Actualitzat:

M’empasso, una nit després de sopar, el documental No me llame Ternera, dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez, que amb motiu de la seva estrena en el darrer Festival de cinema de Donostia va aixecar molta polseguera perquè, deien, blanquejava, tot el que havia fet la banda terrorista ETA.

La veritat és que no acabo d’entendre el perquè de tanta polèmica. El documental és sols l’entrevista a Josu Urritokoetxea o Ternera, tant se val el nom, que es passa tota l’estona dient el mateix, que és el mateix que no dir res. Un personatge fred, buit, sense cap mena d’escrúpol, que et deixa molt clar com és i per què ell i la seva banda d’assassins van fer tant de mal a la societat espanyola.

Dir que el documental, tal com afirmaven des d’alguns sectors de la dreta, intenta justificar el grup terrorista és no haver-lo vist o no entendre res de res.

Josu Ternera sols aporta el seu aire gèlid. A l’altre extrem del documental apareix Francisco Ruiz, una de les víctimes dels crims d’ETA que va salvar la vida de miracle. L’home transmet tot el que va patir, el que ha viscut. És clar, transparent. Reflecteix la realitat. És empàtic, sintonitzes amb ell.

A Josu Ternera no hi ha res. Quasi no trobes qualificatius per a un personatge tan sinistre; sinistre. Segurament el valor del documental és evidentment periodístic, testimoni d’un temps. Poca cosa més. Revela com és un monstre, per dins i per fora. O per fora; perquè a dins, ho repeteixo, no hi ha res de res.

Tan sols em pregunto si de veritat fan falta 101 minuts de documental perquè la gent capti el missatge? Amb trenta minuts n’hi hauria prou. Josu Ternera és repetitiu, diu les mateixes coses, els mateixos pseudoarguments un cop darrere l’altre. Al cap de vint minuts dones cops de cap, perquè més enllà d’un repàs històric per part de Jordi Évole sobre el que va succeir, Josu no aporta res.

Això sí, et fas una idea de com devia ser el món dels dirigents de la banda terrorista, fanàtics obcecats, per una idea que comptava amb un suport mínim de la societat basca. Una altra cosa és la por i tot el que comporta… de manera que no sols afectava les víctimes, sinó tota una societat atemorida. Francisco Ruiz, després de sobreviure va haver de marxar d’Euskadi perquè la gent de poble li feia el buit; a ell, una persona que era policia municipal i que la vida el va posar d’escorta en el moment que van assassinar Victor Legorburu, l’alcalde de Galdakao, la víctima mortal de l’atemptat. A Francisco li van disparar i en marxar, en veure que encara es movia el van rematar per l’esquena. Tot i això, va sobreviure. Josu Ternera formava part del grup que va perpetrar l’atemptat. Ni una sola paraula de penediment, de perdó, pel que va passar. No, el documental, no blanqueja ETA, la mostra amb tota la seva absoluta crueltat.

tracking