La lluna i la llum

Fa uns quants dies que dormo bé. És un plaer. Portava una temporada amb el son molt lleuger, aixecant-me tres o quatre cops, amb les seves nefastes conseqüències en començar el nou dia. Això sí, dormi com dormi, segueixo tenint molts somnis que sempre recordo. No sé si és un avantatge o un impediment, però sempre m’han acompanyat els somnis i el seu record; formen una part important de la meva vida i una eina quasi indispensable per escriure.

Avui he somiat que tornava a la casa familiar d’Andorra, una nit blanca i nevada. No nevava, però el carrer estava emblanquinat i hi havia un detall que el diferenciava de la realitat. No hi havia enllumenat al carrer. Sobre Andorra la Vella hi havia lluna plena i es podia veure perfectament el carrer i la casa, així com la meva dona i el meu net, que m’esperaven al jardí per tirar-me boles de neu. Recordo que després els deia que m’agradava molt més la vida d’aquesta manera; les nits de lluna plena, sense llum artificial. Tot i que en el somni també tenia molt clar que era una circumstància estranya, potser rememorant els temps (sí, soc conscient que m’he fet gran) que tot sovint a Andorra ens quedàvem sense llum.

Però el somni i la posterior reflexió serveixen per preguntar-se si no hi ha un excés de contaminació lumínica. És un tema sobre el qual he escrit altres vegades, però que m’agrada recuperar de temps en temps.

Resulta necessari que hi hagi tants llums encesos de nit? Si veiem les imatges dels satèl·lits, sempre ens mostren la part enfosquida de la Terra amb zones molt àmplies de llum.

Els centres urbans, les grans capitals del món, consumeixen molta més energia de la necessària. Per què tanta llum? Ja no dic de quedar-nos a les fosques com en el somni, però no serà una bona idea limitar-ne el consum públic… pensin en la immensa quantitat d’energia inútilment malbaratada.

Per acabar, un petit exemple, fora del somni i els espais públics. Vas de viatge i pares a dormir a qualsevol hotel. Et donen una habitació que dona just al costat del fanal del carrer. Demanes un canvi o un pis més alt i et diuen que l’hotel és ple. “Tanqui la persiana o les cortines”, et diuen. “M’agrada veure la lluna o sentir com neix el dia”, dius.

Doncs no hi ha res a fer. Em tracten com un llunàtic que, en el bon sentit de la paraula, probablement soc. No sé si subjecte a les influències de la lluna, però sí a la seva contemplació i a tenir un somni reparador sense llums estranys o sorolls inesperats, encara que aquest és un altre tema que deixarem per a una altra ocasió.