Agent H21, Mata Hari (Margaretta Zeller)

La famosa ballarina sensual, calumniada d’espia i dona fatal, que morí afusellada i ningú va reclamar el seu cadàver, passant-lo finalment a la facultat de medicina de París per a experimentació dels estudiants de medicina. Cal que algú digui qui va ser realment, encara que tard i resti a la memòria col·lectiva com va ser la seva vida, culminada d’alts i baixos espectaculars, amb moments molt desgraciats i altres de simulacre de felicitat, traïda, per la seva ingenuïtat i el moment històric de la seva existència.

Apunts biogràfics. Temps de vivència. Final del segle XIX i principi del XX (1876-1917). Va néixer en el si d’una família mitjanament acomodada –el pare, Sr. Zelle, era fabricant de barrets al nord d’Holanda– que es va trencar quan el pare va trobar una altra dona i va marxar de casa. Inicialment, va ser educada en un col·legi de monges que va abandonar en plena adolescència. En divorciar-se els pares, va anar a viure a casa del seu oncle i va passar a una escola privada, on va continuar els estudis per ser mestra, d’on va ser expulsada per ser encalçada pel director del centre. Cal dir que era una joveneta (19 anys) simpàtica, molt guapa i atractiva. Parlava perfectament holandès, francès i alemany. Un dia va trobar un diari holandès amb un anunci d’un tal Rudolf Mc. Leod que cercava una dona per casar-se i anar a viure a Java, colònia holandesa, d’on era capità de l’exèrcit colonial. Al cap de poques setmanes de conèixer-se es va realitzar el casament a Amsterdam i van marxar plegats cap a Java.

Va descobrir també que era un malalt de sífilis, malaltia llavors incurable, i li va encomanar aviat. El marit va resultar ser un alcohòlic molt violent. La maltractava sovint, colpejant-la amb un fuet. La vegada següent, a més de la pallissa la va amenaçar amb una pistola. Margaretta no va dir res, però va aprofitar l’ocasió per deixar Java i marxar a París. Van tenir dos fills, un nen que morí suposadament enverinant (es creu que va rebre una dosi d’adult d’un medicament per a la sífilis) i una nena que sobrevisqué i es convertí en el l’objecte més important per la seva vida. A Indonèsia va aprendre els tipus de balls orientals i fonaments de filosofia xinesa, a part de l’idioma de Java. En aquesta època morí la mare de Margaretta.

El marit morí també aviat i va restar sense recursos econòmics per sobreviure. Així que primer va trobar una feina de model d’un pintor i després, una feina de ballarina a París. Es vestia amb vels i un abillament oriental que al final del ball s’havia quasi tret tot i estava quasi despullada. Exhibir-se nua en un escenari no era llavors correcte, per la qual cosa va tenir un gran èxit i era demandada a molts teatres de la capital francesa i també fora del país.

Sembla que el seu encant físic, la vestimenta, la simpatia i el tracte provocava un atractiu masculí irresistible, així que molts admiradors sucumbien i es convertien en amants autèntics. En aquest temps, el marit, Mc. Leod, poc abans de morir, va raptar la filla i no la va trobar mai més.

La seva fascinació pels homes vestits de militars va contribuir a fer que els seus amants fossin militars de grau a quasi tot arreu on actuava. Així, va ser amant de militars dels països que visitava.

En ser holandesa i posseïdora de passaport homònim del país (Holanda era país neutral), es passejava per França, Alemanya, Suïssa i Espanya, malgrat la guerra. Els amants presumits estaven cofois d’exhibir tal bellesa al seu braç i la premiaven amb regals, joies i vivia, durant el temps de més èxit, en hotels de luxe a tot arreu.

L’època de màxima activitat va coincidir amb l’apogeu de la Primera Guerra Mundial. Al cap del contraespionatge francès, Georges Ledoux, li va cridar l’atenció la bella artista que freqüentava locals caríssims en companya d’oficials francesos i alemanys, a més dels freqüents viatges per tot Europa, per la qual cosa va sospitar que es tractava possiblement d’una espia. En conseqüència, va originar una vigilància continuada cercant proves per acusar-la d’espiar i esbrinar quin era el seu bàndol preferit a la guerra.

Margaretta en aquesta època convulsa es va enamorar del capità d’aviació Vladímir (Vadin) Maslof, anglès d’origen rus, lluitador a les ordres de l’exèrcit francès. Va cobrar 5.000 francs d’endarreriments i va decidir gastar-los amb Mata Hari, instal·lats al Gran Hotel junts, tres dies, sopant al restaurant Maxims, fins que es va acabar el petit capital (Vadim, 23 anys, Mata Hari, 40). Necessitava més que mai un fons econòmic per finançar els constants desplaçaments de la seva enamorada i els hotels on va romandre la parella, ja que no podien estar a la caserna militar.

Ledoux, mort d’enveja i necessitant fer mèrits davant dels seus superiors quan la guerra ja avançada estava arribant al final, no tenia més que petites proves circumstancials que Mata Hari espiava a favor dels alemanys i necessitava alguna prova inculpatòria, que va crear ell mateix.

Margaretta no volia prostituir-se més i enganyar el seu nou estimat. Va decidir acceptar els cèntims provinents dels oficials en guerra. A Mata Hari la va anomenar Ledoux en secret agent H21. Un dia li va proposar un encàrrec trampa i li va dir. A més, li va explicar la mentida que un submarí francès desembarcaria uns oficials a Marroc. El servei de contraespionatge francès va captar un missatge de l’homònim alemany. “L’agent H21 recollirà els diners d’un Banc a París (Comptoir National d’Escomopte).” Mata Hari en persona es va presentar a cobrar els diners nominalment i va ser descoberta per Ledoux, que immediatament la va agafar presonera. “Quant cobraràs?” Ella li va contestar: “Tot o res. Em podeu acusar de prostituta, sí, però d’espia, mai.”

La bona Mata Hari va caure en la trampa del pèrfid Ledoux i li va prometre 5.000 dòlars, i això va confirmar falsament el cap del contraespionatge francès, la condició d’espiar a favor dels alemanys, i la va denunciar. La van detenir immediatament i la van tancar a la presó més terrible de França. Els seus companys de cel·la eren les rates i tota mena de paràsits, sense cap mena d’higiene. Al castell de Vincennes (prop de París) va estar presonera diverses setmanes fins a complir la sentència del tribunal militar.

MORT DE MATA HARI

La sentència del tribunal militar francès va ser de morir afusellada al pati del mateix castell de Vincennes, per espia i col·laboració amb l’enemic.

El dia de l’afusellament es va vestir molt elegantment, amb tots els abillaments de què disposava, un estètic i luxós barret amb uns guants nous. Dies abans de l’ajusticiament va reclamar el seu equipatge, arrabassat pel grup de soldats que la van detenir.

La dona més guapa de França va marxar cap a la injusta mort amb pas segur i el cap ben alt, davant de l’escamot. Poc abans de l’ordre de foc va rebutjar que li tapessin els ulls. Els trets de l’escamot no la van tocar de mort. En aquests casos, l’oficial responsable, generalment un sergent, fa ús del tret de gràcia, disparant la seva pistola reglamentària directament al cap, assegurant així la mort.

Possiblement, el seu final no devia ser conegut pel capita Vladímir, el seu estimat, que estava convalescent i ingressat en un hospital militar prop del front per una ferida de guerra per la qual va perdre un ull.

El darrer gest de Margaretta va ser aixecar el braç dret i enviar un petó a tots els soldats de l’escamot que l’apuntaven. Va caure amb un somriure a la cara i el braç encara ben enlairat.

Com ningú va reclamar el cadàver va passar a la facultat de medicina de París, per a les pràctiques dels estudiants d’anatomia. Aquest fet avui dia forma part del deshonor que envolta els ajusticiats.

Curiosament, el seu cap algú el va tallar, embalsamar i guardar en un institut anatòmic forence de París, però mai més s’ha trobat.

Posteriorment, no es va comprovar cap benefici per a l’enemic dels suposats informes de Mata Hari al senyor Ledoux. Aquest pèrfid subjecte es va aprofitar de la ingenuïtat i bona fe de Margaretta, cercant uns mèrits personals com a cap del contraespionatge que mai va tenir.

Mata Hari, pseudònim artístic que es va posar a si mateixa en tornar de Java, ha restat per sempre més com el seu identificatiu al món. Era tota una persona valenta, honesta i íntegra, que va aconseguir el que es va proposar a la vida i també va creure en l’amor autèntic en enamorar-se del capita Vladímir, símptoma de la bona fe i tendre cor de la persona que en veritat era.

Margaretta va conservar tots aquests atributs fins a l’últim moment de la seva vida.