El sentit de la marxa

Viatjo a Madrid amb el tren d’alta velocitat, tot un encert a l’hora de fer el trajecte des de Barcelona i que ha tret molts passatgers del pont aeri. És còmode, ràpid i et deixa al centre de la ciutat.

En aquesta ocasió ho faig no amb Renfe, sinó amb Oigo, en un d’aquells trens que tenen dos pisos. Dies enrere a l’hora d’escollir els bitllets agafo els seients que miren cap a la part davantera del tren, en el sentit de la marxa.

En sortir de l’estació de Sants resulta que els dos seients estan en sentit contrari. Com que el tren no va gaire ple, ens canviem de lloc, i quan ve el revisor li fem saber. Ens comenta que és un problema que estan tenint últimament, ho han reportat a la companyia, i que en qualsevol cas, com que hi ha moltes places buides, no hi ha problema per fer el canvi de seient.

L’anècdota em condueix a una reflexió sobre el sentit de la marxa. Mai m’ha agradat seure en un mitjà de transport de manera que doni l’esquena al sentit del viatge, ja sigui en tren, automòbil, vaixell o qualsevol altre mitjà de locomoció; bé, potser sols se salva la navegació amb un veler, on el ritme és pausat i no m’importa mirar enrere.

És veritat que si viatjo al revés em marejo i no em permet llegir, cosa per regla general tampoc puc fer en cotxe encara que ho faci de cara a la carretera.

En qualsevol cas, si es pensa bé, viatjar és una manera d’anar endavant, no de mirar enrere.

Enrere queda tot allò que ens ha passat. Està bé guardar els bons records i oblidar els dolents, sense enganxar-se gaire a uns i altres. Sartre deia que el que importa no és el que ens han fet, sinó el que nosaltres fem amb el nostre bagatge. La sentencia també té a veure amb el sentit del viatge.

Jo no vull mirar el que queda al darrere, m’agrada recordar-ho, però prefereixo mil vegades veure, endevinar el que està per venir…

Quan escric sobre el passat, no ho faig perquè pensi, com deia Jorge Manrique, que qualsevol temps passat va ser millor, sinó tractant de deixar una pinzellada del que va ser.

Pel que a mi respecta, intento gaudir el present i penso que el futur sempre és molt més prometedor. Em pregunto què ens oferirà la intel·ligència artificial... i m’encantaria ser aquí quan es pugui pujar a un cotxe sense conductor i demanar-li que em porti a Barcelona, mentre m’acomodo tranquil·lament en el sentit de la marxa i em disposo a llegir un llibre des d’un habitacle segur, on no patir pels accidents, els guillats de torn i els enrenous de la circulació.