Pèrdues

Permeteu-me una nova excepció a la norma o hàbit periodístic i que torni a parlar en primera persona, davant l’impacte de les dues pèrdues d’homes públics en pocs dies.

El traspàs de l’excap de Govern, de tan sobtat i a una edat prematura per als paràmetres actuals, simplement no me’l vaig creure. Per assegurar-me’n vaig tornar a emprar l’ortodòxia periodística de confirmar la informació per tres fonts solvents i diverses. I encara.

Mitjans i ciutadans van coincidir a destacar tots els encerts de l’Antoni, especialment polítics, des del càrrec de cònsol d’Escaldes, on sempre aconseguia que les obres a la parròquia acabessin abans del termini fixat i costessin menys del pressupostat, vejats miracle!, com diria el clàssic medieval.

A aquesta virtut pública afegia un tracte planer, senzill, amb tuteig, com fan els bascos. I permeteu-me una anècdota il·lustrativa. Diuen que anava un pescador de Bermeo per la carretera, quan va parar al seu costat el cotxe oficial del rei Alfons, que l’havia reconegut perquè havien coincidit en el vaixell-escola durant el període de formació militar. I el monarca li va dir:

–Me parece que te conozco.

–Toma, y yo a ti. ¿No eres el rey?

Doncs aquest era el tractament, o la falta de tractament protocol·lari, d’en Toni.

I la seva marxa va ser silenciosa, de cop, com per no voler molestar. Evidentment, no ho va aconseguir i el comiat va ser tan multitudinari com previsible.

Havien passat ben pocs dies quan també ens va deixar el comissari del servei de policia Lluís Betriu. Un lauredià que mai no estalviava temps per explicar fets de la crònica negra, de la història negra del país, fossin les passes de membres d’ETA per les valls com la mort i esquarterament d’una noia oriental que només una amiga va poder identificar per aquells peus tan petits i cuidats.

I encara més, qui solia escriure un relat –fins i tot de ficció– amb una trama d’aquelles que s’acostumen a anomenar “negres”, en Lluís sempre oferia tot el temps necessari per llegir, rellegir i aportar suggeriments per donar versemblança a la història. Amb el resultat de premis obtinguts durant la Nit Literària, sense més recompensa que l’agraïment i, a tot estirat, la invitació al sopar del lliurament dels premis.

A l’excap de Govern el va fulminar un atac de cor. El policia no va cedir tan ràpidament. Com s’acostuma a dir eufemísticament, només va marxar després de lluitar durant anys contra la malaltia greu, que encara fa por a la majoria dir-ne el nom.

A l’un i a l’altre van (vam) ser molts a dir-los que havien d’escriure les seves memòries. Tan de bo si han conservat les seves vivències que, per transcendents per al país, o per la curiositat dels fets, si voleu carregats de morbositat, que és una altra forma d’interès, de ben segur constituirien grans èxits editorials, allò que en diuen best-sellers conreant l’anglicisme a l’ús.

Amb llibre o sense, biogràfic o de memòries, tots els qui han (hem) estat afavorits pel tracte deferent, des dels seus nivells diferents, de l’Antoni i el Lluís, els conservarem en la memòria; intermitent, però reiterada, com acostumen a repetir-se els bons records.