La lletra amb regle

A l’Andorra la Vella dels anys seixanta, els nens de l’escola espanyola, de la classe de la senyora Arana, a la plaça del Poble, vam passar a la nova escola espanyola, al carrer ciutat de Valls, que en aquella època semblava molt lluny. El passeig des de casa era llarg i agradable. Ara Google Maps em diu que es pot fer en disset minuts. Els que jo tardava eren bastants més, també molt més extensos, molt més viscuts. El temps sempre era llarg, quasi infinit, i no hi havia manera de fer-se gran. El trajecte també era una excursió per les estacions de l’any, també llargues; l’hivern era extens i molt fred, menys quan nevava, que semblava baixar la temperatura i fer més amable el camí.

A l’escola hi havia el senyor Boix, de qui guardo bon record. El mestre havia perdut un braç, ignorava on, com també ignorava la seva ideologia. Es dedicava a ensenyar, sense deixar filtrar (ara també buscant a la xarxa llegeixo que va perdre el braç a la Guerra Civil) la seva ideologia política, la qual cosa tenint en compte l’època que vivíem té la seva gràcia.

El senyor Boix ensenyava i ens posava deures a casa. Havíem de memoritzar totes aquelles coses que s’aprenien abans, i tenia un sistema certament curiós de fer-nos aprendre. Ens col·locàvem al voltant de la seva taula amb la mà oberta amb la plana cara amunt, un alumne al costat de l’altre. Ell preguntava i nosaltres responíem; si no sabíem la resposta tenia un regle pla amb el que amb ens pegava al palmell de la mà. No deixa de ser curiós que, ell que no tenia braç, ens pegués a la mà. De vegades pegava fluix, d’altres més fort, però la cosa no passava de tenir el palmell una mica vermell.

Però el cert és que d’aquella manera d’ensenyar no guardo mal record. Imagino que els cops no devien ser forts o que els alumnes els assumíem amb tota naturalitat.

A l’escola espanyola ens pegaven amb el regle a la mà, però, i a l’altra escola, a la francesa? Segons explicaven, també es feia servir aquest sistema, segur que algú podrà corroborar-ho, tan sols amb una petita diferència, en lloc de fer servir el regle pla ho feien amb el petit i quadrat, i en lloc del palmell obert era tancat, amb els dits amunt. El professor picava amb el regle quadrat a la part superior. Veritat, mentida? Almenys això era el que deien.

A mi aquesta manera d’ensenyar no em va suposar cap trauma. Anys després, quan vaig anar a l’internat religiós, a partir dels nou anys, no em van tocar ni un pèl, però, en canvi, el martiri ideològic va ser, almenys per a mi, molt aclaparador.

No pretenc justificar una educació que tenia mancances, però que almenys et permetia anar a escola xino-xano i encarar els primers anys de la vida amb la immensitat del paisatge. Una manera d’ensenyar que no té res a veure amb la sobreprotecció que ara tenen alguns infants que, a casa, fins i tot decideixen el que volen menjar per sopar.

Sí, d’acord. Abans el regle no feia falta, però, ara, tampoc cal que el nen o la nena exerceixin la pàtria potestat.