La trampa del realisme (I)

En el context de les relacions internacionals, el realisme té com a paradigma bàsic que els estats es troben en una eterna lluita anàrquica per garantir la seva pròpia seguretat. Una potència dominant va a la guerra amb una potència emergent, perquè la primera és impulsada per la por que li desperta la segona pel seu ascens de poder. Aprendre de la Història i analitzar les relacions internacionals i la geopolítica d’una manera desapassionada, basada en fets, deixant de banda la ideologia i el dogmatisme, fa falta ara mateix als governants. Aquesta trampa es va tancar a l’Estat d’Israel, al grup terrorista Hamàs i a l’Iran d’una certa manera, el 7 d’octubre de 2023, gairebé fins al dia del cinquantè aniversari de l’agressió àrab contra Israel durant la guerra del Yom Kippur. Amb la seva agressió bàrbara a Israel, Hamàs s’ha posat en situació d’extinció, almenys a la Franja de Gaza. Els líders de Hamàs, exiliats a Qatar, sabien que després del seu atac mortífer contra civils, Israel demanaria justícia, i llançaria una resposta militar implacable per destruir-los així com tots els seus túnels.

L’Orient Mitjà, que només ha conegut crisis complexes des de fa setanta-cinc anys, s’enfronta un cop més a un cataclisme, sens dubte el més perillós de la seva història, en el context d’un nou paradigma de relacions regionals.

El parany s’ha tancat sobre Israel: al no poder no respondre amb molta duresa contra Hamàs, arribant fins i tot a voler aniquilar-lo, l’Estat es troba en la situació d’haver d’arrasar Gaza.

Per a Iran, el parany adopta diverses formes. L’atac va activar els radars dels falcons estatunidencs i israelians. Per no perdre la cara davant el món xiïta, l’Estat donarà suport a Hezbollah en l’obertura d’un segon front al llarg de la frontera nord entre Israel, el Líban i Síria.

Aquest context perillós i fràgil també reflecteix la recent divisió entre el bàndol occidental, els BRICS, i el “nou Sud”. Ningú sortirà avantatjat d’aquestes guerres, excepte les empreses armamentístiques i Putin, que està massa content de veure més guerres desviant una mica l’atenció dels horrors que està cometent a Ucraïna. Els líders de tots els bàndols no han après res des del 1973.