Cites

Si tot ha anat com estava previst, aquest cap de setmana es deuen haver duplicat els focus d’atraccióal país. D’una banda, i amb el poder de convocatòria majoritari, la Fira d’Andorra la Vella.

Com Sant Jordi per als llibres, són també dies d’ofertes i reclams per comprar o canviar el cotxe, eina tan preuada per al transport amb llibertat, sense sotmetre’s als horaris i itineraris marcats. També per comprar o tastar productes alimentaris, artesans o no, fets al país o importats, alguns dels llocs més llunyans i exòtics. Sense oblidar els forfets per a la temporada d’esquí, a preus avantatjosos.

Però, més enllà dels recorreguts i les aturades, segons interessos i aficions, de possibles compres, el màxim atractiu d’aquesta convocatòria és la trobada, i retrobada, entre persones i famílies que potser no s’havien vist des de l’edició de l’any anterior i potser no tornaran a coincidir fins a un altre cap de setmana de l’octubre a venir.

Aquest any, però, hi havia una altra convocatòria, de caire diferent i amb tota probabilitat més minoritària: els actes amb motiu del dia del Patrimoni Audiovisual, per la coincidència amb el mig segle des del traspàs del gran mestre Pau Casals.

A diferència dels altres dos membres del trio de Paus genials –Picasso i Neruda– al músic no se li coneixen menysteniments, ni menys maltractaments a dones que passessin per la seva vida.

El Pau músic, al marge de l’art, va ser conegut per dues característiques: la catalanitat i el pacifisme. Ambdues les va exercir en el concert per la pau a les Nacions Unides, on es va presentar amb la frase “I’am a Catalan”. La seva oposició al franquisme, des de l’exili autoimposat, es pot comprovar en l’obra de Josep Maria Figueres Pau Casals. Música i compromís.

Amb motiu del cinquantenari, l’Arxiu Nacional va organitzar diversos actes: dijous 26, la conferència “Pau Casals i Andorra, a través de la correspondència amb Andreu Claret”, a càrrec d’Anna Mora i amb il·lustracions de Daniel Claret al cello. Perquè a Andorrahem tingut i tenim la sort de gaudir dels Claret: Lluís, a qui crítics de prestigi anomenen successor de Casals amb el mateix instrument, i Gerard, germà, primer violí i director de l’ONCA.

Els actes van continuar divendres 27, amb la projecció de la pel·lícula El món de Pau Casals, de J. B. Bañsolell (1973). El cicle va acabar amb les visites guiades a l’antic edifici de Ràdio Andorra, el mateix divendres a la tarda i ahir al matí.

Pocs i poques es deuen haver perdut la visita a la Fira. Més hauran faltat a les convocatòries culturals, ja habitualment menys concorregudes i també menys conegudes, per molts que siguin els esforços per publicitar-les als més diversos mitjans.

Llàstima si no heu pogut gaudir de la música de Casals ben interpretada per la nissaga del successor, ni de conèixer més sobre el gran mestre. Que de la Fira segur que no n’heu “passat”, almenys voluntàriament, oi?