Creat:

Actualitzat:

La polèmica desfermada a les xarxes i als mitjans de comunicació al voltant de la Lake Party a Tristaina s’ha centrat, principalment, en la qüestió del permís. De si el comú d’Ordino, el ministeri de Medi Ambient o la Santíssima Trinitat havien d’haver impedit, tot denegant l’autorització als organitzadors, que aquest esdeveniment s’hagués arribat a celebrar. Respecto que buscar culpables i depurar responsabilitats sigui d’interès col·lectiu de la ciutadania, però per a mi el problema és més de fons que de forma. Em preocupa que hi hagi gent que pensi que la muntanya és un parc temàtic on qualsevol activitat antròpica és tolerable pel sol fet que allò que es fa sacia les necessitats hormonals d’algú. Amb permís o sense, pensar que l’entorn natural és el jardí de darrere de casa on fer el que ens rota és concebre la natura com el nostre espai vital, el nostre lebensraum en la concepció més alemanya del terme... I aquesta manera de pensar l’entorn és fruit d’una manera d’entendre el país, també. Si col·lectivament com a societat no protegim la natura (amb polítiques estatals destinades a aquest objectiu aplicades escrupolosament), venem la idea que tot el que no està urbanitzat és perquè encara no hem tingut temps de colonitzar-ho, però que mentrestant hi podem fer el que vulguem, com travessar un llac esquiant o pescar amb dinamita. Que hi pugui haver qui equivocadament hagi permès aquest circ no em consterna més que pensar que alguns conciutadans vegin lògic i acceptable tal disbauxa sense sentit. Amb permís o sense, és cosa de tots decidir quin país volem i si aquesta concepció de la muntanya hi té cabuda o no.

tracking