Model turístic: de qualitat o sostenible

L’activitat turística, amb setanta anys d’experiència al nostre país, s’ha constituït en la primera força econòmica, amb importants repercussions en la vida social, cultural i mediambiental, fins al punt que gairebé tot l’espai nacional ha acabat reestructurant-se en funció del turisme. Després de l’eufòria dels anys seixanta del segle passat, els noranta no van complir les expectatives esperades, ja que l’afluència turística es va contraure durant els primers anys de la dècada. El model turístic, basat en el comerç i l’esquí, presentava els primers símptomes d’esgotament i promovia el debat sobre la necessitat d’incrementar un turisme de qualitat, amb un alt poder adquisitiu, menyspreant el sector que no s’ajustava a aquest clixé. Un exemple paradigmàtic el va constituir el turisme rus que, en els seus inicis, s’associava a una elevada despesa en compres; posteriorment, el perfil del turista rus va ser substituït per un altre de menys poder adquisitiu.

Definir un concepte tan ambigu com el turisme de qualitat varia en funció de la persona a qui es demani i quins siguin els seus interessos. L’anomenat turisme de luxe, que efectua una despesa elevada, no sempre és el més sostenible i, a priori, no és ni millor ni pitjor que el que gasta menys. Un hotel de luxe pot ser més insostenible que un altre de categoria inferior, pel que fa als consums d’energia i aigua. En un procés de modernització, les cadenes hoteleres incorporen mesures d’eficiència hídrica i energètica i un sector de la clientela valora tant aquestes estratègies com tenir cura de l’entorn.

Segons una enquesta recent, realitzada per Mastercard i Turespaña, el 69% dels enquestats pagaria un sobrepreu per unes vacances més sostenibles. Si, en política turística, es persegueix un objectiu purament econòmic, caldrà atraure turistes que gastin més; per contra, si es vol pel país turistes preocupats pels temes ambientals, s’ha d’oferir un destí sostenible i actuar en conseqüència. Molts experts en turisme creuen que cal repensar el model, imposar limitacions i que el nombre de visitants no sigui l’únic indicador; no tan sols s’han de mesurar els impactes econòmics, sinó també els ambientals i els socials. No es tracta d’estar en contra del turisme, però sí d’afrontar els canvis.