Creat:

Actualitzat:

És un dels meus passatemps preferits i aquest cap de setmana llarg que hem passat l’he perdut tant que quasi l’avorreixo. Tot va començar dissabte, que vaig baixar a la Seu a fer una feina de cinc minuts i hi vaig perdre el temps quatre hores: em vaig escarxofar a fer una cervesa i vaig acabar dinant-hi i prenent-hi les vitamines mentre m’anava fotent d’una parella de capellans (encara que no vagin disfressats, els conec de lluny, com les mestres de primària i els doctorats en ignorància i prepotència) que predicaven la benvolença practicant la maledicència; d’un noiet barbamec que explicava sopars de duro a la seva colleta de beneitones i de bajans i que s’estarrufava com un paó... És clar que mig món es fot de l’altre mig i de mi també se’n devia fotre algú, per exemple qui, aquella mateixa tarda, pretenia que en un text canviés “lavanda” per “espígol” perquè, segons ell, era “més nostrat” (!?) o que no accentués “Zúric” (és a dir, que fes una falta d’ortografia), o que canviés “creuar” per “travessar” perquè, a ell, no li agradava... Vaja, perdre el temps refutant les refotudes observacions d’un prevaricador o d’un membre de la Quadratura del Cercle o totes dues coses alhora.

L’endemà, la pèrdua de temps va ser més reposada. Vaig passar el dia perdent-lo pensant qui o què hauria votat jo si hagués pogut fer-ho i la nit preguntant-me per què hi ha gent que se’n riu quan l’amenaces que li fotràs un clatellot i no s’ho creu fins que no li ha caigut una gran hòstia. Aquesta vegada, qui amenaçava ha pegat i no ha quedat com un burro, sinó que ha destapat les orelles dels veritables rucs. Va ser un dia per plorar, políticament parlant, i per riure, fent-ho futbolísticament. O per riure, políticament parlant, i per plorar, fent-ho futbolísticament. Per plorar de riure, vaja.

I dilluns va ser el gran dia de perdre el temps. Com que pujava la colla del meu poble i casa sol estar més bruta que un galliner, vaig passar el matí escombrant i fregant perquè la trobessin com una patena i no va servir de res: van trucar dient que no pujaven a Encamp i que ens trobéssim directament al restaurant. Bé, feina feta no té destorb, però... I entre colla, menjar, mamar, xerrar i riure no vaig fer res de profit. A última hora, vaig escriure aquest rotllo. Més pèrdua de temps, ves.

tracking