Vaig entreveure -amb discontinuïtat i traïdoria- el darrer debat de les eleccions municipals de Barcelona. El resum curt de la cosa, que, torno a dir, no vaig veure sencera ni de bon tros, és que va ser un totxo. No hi ajudava que fossin set els candidats postulant per regir els destins de la ciutat comtal. Sense ànim d'establir paral·lelismes comparatius, només a manera de comentari, val a dir que les velles glòries que diverses forces han reciclat com a alcaldables van donar més joc que el que va oferir el candidat a cap de Govern liberal al darrer debat (electoral) de casa nostra. Per cert, els realitzadors d'ATV haurien de prendre bona nota que els debats electorals, sigui quina sigui la importància, es fan amb els candidats dempeus. Drets, davant un faristol per exposar els punts divergents del seu programa, interactuant amb els altres postulants, que per això ho venen com un “debat”. No són “La Clave”, el clàssic del gènere de José Luís Balbin que TVE emetia als anys vuitanta -que l'exemple tingui més de quaranta anys no és involuntari. Sigui com sigui, malgrat el percentatge d'indecisos que els politòlegs venen dogmàticament, com a element clau per decantar el resultat electoral, o potser per això, aquests espais han perdut fons, i han quedat, en el millor dels casos, com a pur formalisme, per no dir/fer cap patinada que pogués “restar” vots, que mai “sumar”. Per trobar energia, passió, tensió i crispació, qualsevol de les tertúlies d'actualitat social (teleporqueria) de les cadenes generalistes en té per donar i vendre. Fins i tot manipulen, esbiaixen les dades i distorsionen la realitat molt millor!