La tribuna

De Marie Duplessis a Violetta i Margarita

“Qui llegeix molt sap molt; però qui observa encara sap més”

Creat:

Actualitzat:

Tenia un primer títol preparat per a aquest article que s’havia de dir: De Dumas a Verdi, atès que el parisenc Alexandre Dumas fill era l’autor de la cèlebre novel·la La dama de les camè­lies, que el compositor de Le Roncole, Giuseppe Verdi, convertiria en La traviata.

I per descomptat no m’oblidaré de la versió cinematogràfica rodada el 1936 pel gran cineasta jueu nascut a Manhattan George Cukor, amb Greta Garbo encarnant Margarita Gautier. Per a aquest paper la sueca de naixement seria candidata a l’Oscar de l’Acadèmia de Hollywood. Acompanyaven l’actriu el galant de moda Robert Taylor i Lionel Barrymore. De tota manera, aquesta producció no seria pas la primera; hi havia precedents, concretament una cinta muda del 1921 amb Rodolfo Valentino fent el paper de l’enamorat Armand Duval, i el 1926 Fred Niblo dirigiria Camille amb l’extraordinària Norma Talmadge al costat de Gilbert Roland. I no acaba aquí la cosa, ja que en vindrien més després de la de Cukor del 1936, i és que les aventures de Margarita Gautier donen per a molt.

Abans, però, de parlar de la nostra convidada, permeteu-me citar una encertada frase d’Alexandre Dumas fill, que diu: “Qui llegeix molt sap molt; però qui observa encara sap més.” Dit això, l’heroïna del Romanticisme francès no era altra que Rose-Alphonsine Plessis, nascuda el 15 de gener del 1824 a la Baixa Normandia i morta a París el 3 de febrer del 1847, quan només tenia 23 anys, a causa de la tuberculosi.

Per sort, avui tenim a l’abast internet per saber la vida i miracles de personatges o celebritats en què es descriu amb pèls i senyals el seu pas per aquest món. Jo només em limito a destacar detalls o anècdotes que em criden l’atenció d’aquella dona que va ser la més famosa del París en ple període romàntic i que arribaria a ser comtessa de Perregaux per matrimoni. La Duplessis marcaria estil provocant alhora molta enveja entre les fèmines de la ciutat, fet que proporcionaria tema per escriure una gran novel·la, una de les òperes més aclamades i representades arreu del món, així com diverses pel·lícules, com heu comprovat, dirigides per grans mestres del cel·luloide. I tot això a banda dels rius de tinta per part de crítics o comentaristes que han escrit sobre La traviata.

Qui ens havia de dir que la pobreta Rose-Alphonsine, que les passaria tan magres de nena al seu poble, es plantaria a París, on seria recollida i acollida per senyors amb recursos que la traurien literalment de la misèria. Sense anar més lluny, el compte de Giché, que arribaria a ser ministre d’Afers Exteriors amb Napoleó III, li donaria una bona educació, una refinada formació artística i li ensenyaria a comportar-se en societat. Tristament aquesta relació no acabaria bé a causa de les pressions familiars, que volien evitar que un jove prometedor es relacionés amb la coneguda com La cortesana de París.

De tots els amants que arribaria a tenir aquesta joveneta, entre aristòcrates, diplomàtics i artistes, em criden l’atenció el mateix Alexandre Dumas fill, que d’alguna manera seria el seu biògraf, i també el pianista, compositor i irresistible seductor Franz Liszt. Sempre m’he preguntat d’on treia el temps aquest geni de la música per fer tantes coses a la vegada en una època en què no existia l’aviació i en què només podies refiar-te de viatjar en vaixell, tren o carruatges, i sense poder fer ús del mòbil! Penseu que practicant el piano, component, donant classes i fent transcripcions d’altres compositors se’n van moltes hores al dia. No és de sorprendre que al final el pobre Liszt acabés fent-se membre de l’Església catòlica; disculpeu la brometa. Que consti que Liszt és un dels meus autors predilectes, de qui he tocat moltíssima obra. Per cert, l’idil·li amb la Duplessis no duraria gaire ja que l’hongarès acabaria fugint amb el pretext de tenir recitals de piano lluny de París. En separar-se’n, però, Liszt deixaria escrit que la Duplessis tenia molt bon cor i que era la perfecta encarnació de la dona. I quan Dumas es va assabentar que Marie havia mort a causa de la tuberculosi es decidiria a escriure la seva gran obra, La dama de les camèlies, que no deixa de ser una biografia de la noia i de la història sentimental entre tots dos.

Avui aquella joveneta que assistia a l’òpera ben vestida i sempre amb camèlies blanques a la mà, tret de pocs dies al mes, que eren vermelles com a senyal d’obligada abstinència, està enterrada al cementiri de Montmartre. Des del dia del seu sepeli fins ara, a la seva tomba hi ha dipositades camèlies com a record inesborrable de qui va ser La Divina Marie; una prova més que segueix tenint nostàlgics que l’adoren gairebé dos segles més tard.

Estic convençut que ara encara té més sentit allò que deia Alexandre Dumas fill: “Qui llegeix molt sap molt; però qui observa encara sap més.”

tracking