Creat:

Actualitzat:

És veritat que enguany hi ha una candidatura nacional menys que ara fa quatre anys. Llavors hi van concórrer set candidatures, mentre que enguany només n’hi ha sis. Així i tot, crec que hi segueixen havent moltes candidatures, que pot ser bo perquè pot ser un símptoma de pluralisme polític, símptoma de participació ciutadana en la vida pública o símptoma de salut democràtica. Podríem dir, però, que tots aquests elements es podrien destacar si les propostes que es fan són molt diferenciades entre si. Ara bé, després del primer debat, realment hi ha sis opcions clarament contraposades?

Per una banda, tenim les formacions que han conformat la coalició. Acció i DA pràcticament es mimetitzen si bé Pallarés va fer l’ullet en algun cas al PS. DA i L’A coincideixen en quasi tot, si bé els primers ho embolcallen en un aire més fresc i modern. El PS i DA, tot i tirar-se els plats pel cap, han acabat posant-se d’acord en bona part de les votacions del Consell i fins i tot dilluns, els dos partits van fer propostes similars en matèria d’habitatge, apostant per la col·laboració publicoprivada, l’aposta pel parc públic d’habitatge a preu assequible o l’establiment d’un índex de preus. Concòrdia, tot i comptar amb propostes estrella com la moratòria de 18 mesos a la inversió estrangera, en la pregunta directa que se li va acabar fent a Escalé durant el debat de la CEA va reconèixer que diria sí a un acord d’associació que fos favorable per a Andorra. Mentre que des d’Andorra Endavant es va parlar molt sense concretar tampoc gaire, menys amb Grifols, on la posició és clara. He llegit alguna entrevista aquests dies on es diu que la política ha de ser de persones i no ideològica. Tant de bo no sigui així. Tant de bo la política vagi de propostes concretes i arriscades. Propostes que es diferencien de veritat perquè hi ha models diferents, tot per acabar assolint consensos de país. Tampoc som tants a Andorra per ser tant diferents.

* Marc Romero, periodista

tracking