EtiquetAND

Em costa ben poca feina recordar quan amb el Javi Giménez, el Jaume Llauradó i l’Abraham Férriz miràvem de costat els del Sant Ermengol i el Lycée. Era una recança sòlida i derivada de la creença que nosaltres érem els bons i els altres no. Tampoc els dolents, però els bons érem nosaltres, els de l’INEM d’Aixovall. I això donava peu, quan ens els trobàvem, a un repertori de mirades desafiadores i silencis previs a la batalla que, que jo recordi, mai van passar de les paraules als fets. En el fons érem bona canalla. No en sabíem més, teníem 15 anys i al final les diferències les acabàvem resolent jugant a futbol. De mica en mica i com un riu despreocupat que tot ho acaba regant, els anys et van plantant al davant tot de gent fantàstica (la gran majoria de la gent és fantàstica, no ho oblidem, si us plau) i aquestes etiquetes són de les primeres a caure. Però n’arriben d’altres.

Per la meva feina soc una persona enganxada a un mòbil. Estic bastant segur que si un matí a la cua del pa algú m’obre el cos i m’arrenca un ronyó per traficar amb ell hi pararé menys atenció que si em pren el telèfon. I ho afinaré una mica més. Visc enganxat físicament al mòbil i el meu cervell passeja el poc vigor que li queda moltes hores al dia per les xarxes socials, una condemna contemporània que ens està fent cada dia més idiotes a la mateixa velocitat que ens pensem que som cada dia més intel·ligents. Ens han posat el cavall de Troia a dins a tots i ens el mirem i ens repetim que és preciós. Però és el cavall de Troia.

De fet, jo passava per aquí per comentar un ús determinat de les xarxes. Imagineu ara un partit polític d’aquí, de casa nostra, un de qualsevol. Imagineu-vos ara uns quants càrrecs electes d’aquest partit assistint a un acte públic, que pot ser una obra de teatre, una fira o el bateig agnòstic de la primera cabra carnívora (per portar la contrària) del Pirineu. Al Twitter de la formació llegireu: “Antoni Plandoreny i Natàlia Armendós assisteixen al bateig agnòstic de Juani Mari, la primera cabra carnívora del Pirineu.” El cas és que els dos mencionats són membres del partit que publica el tuit i per al community manager són els únics que tenen interès de la imatge, encara que al costat apareguin Leo Messi, Greta Thunberg, Elvis ressuscitat o Norberto Jesús, activista bolivià a favor dels drets alimentaris de les cabres. Tant se val, la resta de la gent és invisible. L’exemple és molt notori en el cas dels partits polítics, però ens resultaria difícil salvar ningú d’aquesta pràctica, institucions incloses. El cas és que a mi aquest detall em sembla rellevant per com ens hem entestat a etiquetar-nos, fins al punt que qui no porta l’etiqueta queda a fora completament. Com si no hi fos. Attrezzo.

El dia abans de les darreres eleccions generals, fa quatre anys, és clar, anava a fer un cafè amb un amic un dissabte a la tarda i ens vam trobar pel carrer un dels polítics més importants de la història d’Andorra. “Si aquest guanya les eleccions en aquesta parròquia jo me’n vaig l’endemà a tenir cura d’unes vinyes que tinc a França perquè voldrà dir que no hi entenc res”, ens va dir sorneguerament. Han passat quatre anys i les vinyes franceses deuen estar ben desateses perquè aquell candidat va guanyar i no tan sols això, sinó que ara té el suport públic del de les vinyes que aquell dia comentava horroritzat aquella possibilitat. Fa molts anys anaven junts, després no i ara, de nou, sí. Amb quina etiqueta m’he de quedar? Perquè el cervell a mi no em dona per tant. Totes eren vàlides? O potser no ho era cap?

El dia 2 d’abril m’han demanat que voti per escollir els que han de governar Andorra els propers quatre anys i el meu criteri polític d’elector, ja per si mateix aficionat a enjogassar-se fàcilment, em demana menjar per actualitzar-se i no em resulta fàcil alimentar-lo. No perquè els spin doctors han guanyat la batalla (ja fa temps) i resulta impossible saber si algun gest, per petit que sigui, està arrebossat d’impostura. I a aquestes altures del partit, tant si em parlen d’eleccions com d’ereccions, he de mirar-m’ho bé per no gastar inútilment les meves energies. Per tant, i posats a acabar aquest disbarat al millor estil Jerry Maguire, aquí ve la conclusió en forma de demanda per a tots els candidats/es en aquestes eleccions. Si us plau, en aquesta precampanya i campa­nya, feu absolutament el contrari del que us diguin els experts en comunicació que heu contractat. Cap us dirà el que heu de fer per guanyar, tots us donaran consells per no perdre trets de manuals que el dia després d’escriure’s ja són antics a la velocitat que va el món. Una mica de veritat seria l’hòstia, per variar. Seria una etiqueta nova. Seria guanyar.