La pell de l'óssa

Encara rai que ahir va comparèixer el secretari general de Demòcrates a declarar que les eleccions s’han de celebrar el primer diumenge d’abril i, el que és més important, que cal guanyar-les amb un marge de maniobra suficient per no haver de patir ni dependre dels altres. Des de fa uns dies, la primera plana d’aquest diari sembla el BOPA, amb tot d’informacions sobre qui ocuparà ministeris i ambaixades, quins moviments de personal hi haurà del Consell cap al Govern, a qui posen aquí i a qui posen allà. Són les típiques maniobres de la política, perfectament legítimes, però passa que primer –un petit detall sense importància– haurien de ser validades i modulades pel vot dels ciutadans, o, com es diu en la neollengua que ara es parla, de les persones votants. Com si rebessin els informes d’aquells precog que apareixen surant dins de la piscina de Minority Report, hom ja dibuixa organigrames i reparteix poltrones, amb el risc evident que una sobredosi de realitat digui una altra cosa i tregui a més d’un la mel dels llavis. Aquest exercici de prospectiva seria del tot comprensible si l’endemà mateix de les eleccions es formés el Consell General i al cap de dos dies ja es pogués posar en marxa l’executiu, perquè ja tindrien mitja feina feta i només caldria tancar els serrells. Però no. Tot es mou amb una lentíssima parsimònia, com al temps en què els consellers anaven amb matxo, gambeto i espardenyes de set vetes. Després de les eleccions, ja amb els resultats definitius, passaran llargues setmanes en què estarem distrets amb travesses, globus sonda i especulacions. Això sí: amb la pell de l’ossa venuda (i cobrada).