Creat:

Actualitzat:

Prefereixo mossegar-me la llengua abans d’amoïnar-vos o parlar d’allò de què tothom xerra. Amoïnar-vos per alguna cosa (els globus que solquen l’espai dels Estats Units, la pujada de la quota d’autònoms o del lloguer dels pisos...) amb què tothom ens vol acollonir és tan absurd com esperar que baixi déu i ens protegeixi de l’estupidesa humana o de la fúria de la natura tenint en compte que ja s’ha penedit de crear-nos i que està tan enfeinat que només ens mira de reüll i passa completament de nosaltres i de les nostres misèries.

Bé, no sé per què us atabalo. Només us volia dir que avui no tenia clar si parlar-vos de l’estupidesa humana fent referència al llenguatge o a la cada cop més obtusa obsessió per prohibir allò que la generació del “prohibit prohibir” vam lluitar tant per erradicar. No sé vosaltres, però jo cada vegada entenc menys què collons em diu segons qui (jo, que a la mare sempre li havia dit Mela i al pare sempre l’havia anomenat Carol, no sé si sabria dir-los “progenitor gestant” i “progenitor no gestant”) i si em punxen no em troben sang quan llegeixo que a segons quines corrues de Carnaval (precisament de Carnaval, on tot s’hi val!) no es poden posar no sé quines cançons. Aviat tornarà (si no ho ha fet ja i no me n’he assabentat) la Lliga del Bon Mot i, a més, no podrem cantar mai més allò de “–Qué pasa en el Congo? / –Que blanco que pillan lo hacen mondongo”.

Però he arribat a casa després d’haver-me peixat amb un arròs melós de rap i cloïsses a L’Arrosseria d’Andorra la Vella i de llepar-me tots els llambrots. Arran de porta algú (gràcies, Joan Ramon) m’havia deixat l’edició de les poesies (no aconseguireu fer-me’n dir “poemari” per més que us hi esforceu) Generació AZ, de Juanjo Castelló. I, en engegar l’ordinador, el meu nebot Albert (ull viu, Gemma!) em comunicava la publicació imminent del seu segon llibre de poesia (El desig d’ofegar-nos). I la poesia, com sempre, m’ha endolcit el dia i m’ha calmat la impotència i la ràbia davant la ineptitud i la imbecil·litat humana. Diu Juanjo Castelló: “Torne a la classe / de gramàtica històrica. / Estic enamorat dels llavis / de la professora.” I rebla en Carol: “Tot el que escric / ho havia llegit abans”. La poesia, el doll de frescor davant la podridura del llenguatge.

tracking