Interrupció voluntària d'un embaràs

Ara ha sorgit el tema de la interrupció voluntària de l’embaràs per una decisió política d’un partit d’ultradreta, i cal fer algunes reflexions al respecte.

Sobre un embaràs no desitjat: l’any 1936, la ministra del govern espanyol Federica Montseny Mañe va ser la primera veu al món a defensar un projecte d’interrupció voluntària d’un embaràs tot i que no va tenir temps d’aprovar-se formalment per el govern de la segona república espanyola. Els motius d’aquesta iniciativa van ser, en primer lloc, el concepte que la dona ha d’ésser la propietària absoluta del seu cos; segon, que a manca de fàrmacs anticonceptius i, especialment, per la manca de cultura hi havia molts embarassos no desitjats que acabaven en avortaments clandestins en mans de dones pseudollevadores i en unes condicions higièniques deplorables. Resultat: mort de les infelices per hemorràgies o por infeccions greus o sèpsies i una possible esterilitat posterior. Unes condicions econòmiques assegurades permetien suprimir els riscos esmentats avortant en clíniques més serioses d’altres països més liberals.

Sobre l’avortament: la decisió d’una dona a interrompre un embaràs no és mai un fet alegre i despreocupat. Tot el contrari, a part del motiu social, econòmic, etc. El fet de sentir-se portadora d’un nou ésser a la panxa i de les manifestacions biològiques preparatòries del seu cos, la naturalesa l’ha convertit en un ésser únic i especial i per pur instint es tendeix a la protecció del fruit del qual és portadora. Per tant, és un traumatisme psicològic greu el que sofreix i adoptar la decisió d’interrompre el curs natural és difícil i cabdal a la seva vida. Únicament resta l’esperança que pot ser mare en un altre oportunitat quan les circumstàncies de la seva vida siguin favorables.

Sobre la condició de convertir-se en gestant: el fet de que dins del seu cos les llavors pròpies i de l’home que estima desenvolupin un nou ésser és quelcom meravellós. La naturalesa ha fet que tant la concepció com el projecte futur d’un nou ésser sigui un fet desitjat, de plaer i d’orgull en convertir-se en transmissora dels caràcters històrics i familiars a un nou individu. M’atreveixo a afirmar que poques dones, en condicions normals, desitgen fer una interrupció d’un embaràs. En conseqüència, aquest fet no és volgut alegrement. La Decisió, sigui social, econòmica o obligada per malalties, malformacions del fetus o per ser fruit d’una violació és quelcom, important, difícil i traumatitzant per a la dona.

Aquesta decisió, quan es pren, és d’una gran transcendència per a ella i la parella. En el cas de no tenir recursos econòmics per afrontar la vida, l’educació i el manteniment d’un nou ésser, ser socialment impossible (un coit d’una relació fugaç i sense futur) i qualsevol causa important per a la dona, s’ha de respectar i facilitar-ho tot perquè després es garanteixi que no serà estèril per sempre més.

La proposta de fer veure a l’embarassada unes imatges intrauterines per ecografia acompanyades d’una veu que li digui això és el teu fill, que mataràs, trossejaràs i tiraràs a la brossa, etc., és crear un traumatisme afegit d’angoixa i sentit de culpabilitat per tota la vida, que sols els sentiments sàdics dels promotors els justifica.

I aquesta no és mai la missió d’un polític, que per definició ha de vetllar pel benestar de la població.