Caixa de resistència

A veure si ho he entès bé. Per una banda, cada vegada que hi ha eleccions hom constata amb amargor la dificultat creixent que tenen tots els partits del país –grans, mitjans i petits– per trobar ciutadans que estiguin disposats a figurar a les candidatures, ni que sigui com a suplents o concursant en espais d’improbable (o virtualment impossible) èxit. Un dels factors que més han de pesar és la voluntat de no fer-se veure ni significar-se, com si tenir ideologia fos un estigma, un pecat original que s’ha d’amagar. Hi ha mil raons més que sòlides per quedar-se a casa, a la vora del foc, i no partipar del circ electoral i, com a molt, el grau màxim d’implicació –a més d’anar a votar, si de cas– serà participar en una porra sobre els resultats amb amics i companys de treball. Només les vocacions polítiques indestructibles i els esperits positius i optimistes seran capaços d’obviar les dificultats que posa el sistema i fer el pas endavant. Si a més resulta que hi ha empreses que obliguen els seus assalariats a demanar una excedència si han tingut la mala pensada d’anar a llistes ja hem acabat de beure oli. No, si al final els partits hauran de disposar d’una caixa de resistència –com les que organitzen els sindicats que aguanten vagues de llarga durada– per mantenir els pobres militants que, per aquelles coses que tenen les lletres petites del reglaments empresarials, no poden ser candidats al Consell General, socis de l’Espanyol, esperantistes, crudívors o músics de trombó fora d’hores de feina.