La tribuna

Aprendre de la Constitució

La generació que la va fer possible tenia una responsabilitat històrica

Creat:

Actualitzat:

Abans-d’ahir, dijous, posaven a les escales de Casa de la Vall per fer-se la fotografia tinguda com a tradicional. Ho feien amb 30 anys més a l’esquena i el motiu era que feia tres dècades justes de l’aprovació feta pel Consell General, el 2 de febrer de 1993, de la Constitució andorrana. A la fotografia de la trobada commemorativa, la cara dels consellers i de les conselleres expressava una barreja d’alegria i a l’ensems de nostàlgia, aquesta darrera sempre responsable d’adornar-nos la memòria amb aquella sensació de distància temporal, de llunyania cap als fets recordats i a la vegada amb el punt just tristesa pels qui ja no hi són. El girar la vista enrere dels vint-i-cinc membres del Consell que en formaven part en aquells moments històrics, els deu portar a recordar unes vivències polítiques intenses i profitoses, volgudament viscudes. Amb trenta Nadals passats, la manera de participar en la societat no és la mateixa en la que ho feien quan eren al Consell General, però continuen actius sigui en altres administracions, sigui en les seves empreses o els seus despatxos professionals. I ben segur que cada Nadal, que cada Cap d’Any, encara que només sigui un moment –en aquelles pauses íntimes que fem de silenci i de pau–, miren des de darrere els vidres cap al carrer, cap a la plaça, cap a l’altra banda de vall, cap als cims i noten un formigueig en el pensament i es diuen dins seu: “Sí, des del Consell General vam treballar per tirar endavant aquest país.”

Tant de bo que d’aquí a trenta anys la majoria de representants que avui en dia ocupen escons al Consell General puguin notar la mateixa sensació de profunditat històrica quan facin introspecció d’allò que van fer en política en girar la vista enrere. Dic la majoria perquè a la vista està que hi ha alguna toia de la qual no es pot pas dir que en quedarà bon gust del pas pel Consell General, més aviat un regust d’ametlla amarga. Vulguin els astres i la resta de representants i la bancada del Govern fer per endolcir tanta amargor i recargolament que els són escampats –anava a dir escopits– al seu davant. Si ho fan, la gent i el país en quedaran agraïts, de veritat. Perquè qui diu sense cap mena de vergonya bajanades a tort i a dret, com fa la consellera no adscrita, hauria de saber que –i aquí farem un joc de paraules–, tot i no ser adscrita, tot allò que diu queda escrit per a la posteritat i que a banda de qui ho escolta en viu, quan ho llegeixin d’aquí a uns anys, els politòlegs es posaran la mà al cap. No hi perdem més temps, només demanar que la dignitat que pugui mancar en certa senyoria, l’aportin amb escreix la resta de consellers i conselleres.

Aquella generació que va fer possible la Constitució andorrana tenia al seu davant, més ben dit, a les seves mans, una responsabilitat històrica: la de fer avançar el Principat d’Andorra pels camins d’una Europa conjuntada en tants aspectes que no voler-ne ser part activa podria suposar quedar arraconats i invisibles.

El Copríncep Martí ho tenia clar i en aquesta direcció va fer anar totes les accions, ajudat per un equip intel·ligent i capaç, amb Nemesi Marquès (qui ja ha deixat escrit en forma de llibre la seqüència dels fets) i Joan Massa, qui de ben segur també ens deixarà negre sobre blanc, bon observador com és, les impressions d’aquell periple històric que va portar a bon port la Constitució de 1993. I si la voluntat majoritària, tant del Consell General com del poble andorrà que la va fer seva en referèndum, era la de posar les bases per desenvolupar “un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social”, consolidats “el respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona”, avui en dia, ja amb Andorra esdevingut un estat esquerat i que vola sol, ha de sortir del Consell General, del Govern i del conjunt del poble un clam perquè les necessitats actuals de saber anar per Europa i de formar-ne cos sense complexos i amb els acords i pactes convenients per les dues parts, puguin ser assolides amb consens i sentit comú, que van ser les premisses amb què ara fa trenta anys van treballar els qui els va tocar tan alta responsabilitat. Aprendre de la Constitució, en el sentit que fou un fòrum de debat, d’aportació d’idees, de rebatre però també d’entendre’s, pot ajudar molt en el futur d’una Andorra que ha de vetllar i de bregar decididament de portes endins i de portes enfora.

tracking