Candeles

Avui és la festa de la Candelera: l’evocació de quan, quaranta dies després d’haver nascut a Betlem (i trenta-tres després d’haver estat circumcidat), el nen Jesús va ser presentat al temple de Jerusalem, en la cerimònia de purificació jueva. També és la patrona dels electricistes –per raons òbvies. Si dilluns al vespre el Mai de Canillo (que no es va cremar del tot) ja ens indicava que tenim hivern per dies, avui la Candelera riu, l’óssa ha tret l’urpa de l’ossera i, com que no s’ha mullat per pluja, ha girat cua i ha tornat cap a dins, a dormir unes setmanetes més. I la cèlebre marmota de Punxsutawney no sé si s’haurà vist l’ombra o no, però en qualsevol cas, la tradició determina que encara farà fred unes setmanes. En aquestos temps d’incertesa climàtica, qualsevol senyal de normalitat ha de ser motiu d’alleujament i de profunda satisfacció. La meteorologia ja és una superciència, determinada pels models, per les simulacions, pels satèl·lits de tota mena i funció, regida per les megadades i les lectures precises d’instruments molt ben calibrats. Però deduir el temps que farà depenent de si un pi crema o no, de si fa un dia escadusser de sol o bé plou, o de si es veu o no es veu l’ombra d’un mustèlid a Pennsilvània, és un patrimoni –més que immaterial, evanescent– que no ens hauríem de deixar perdre de cap manera.