Feliços els dies

Feliços els dies en què les cartes s’escrivien per donar notícies d’amics i parents que vivien lluny. El carter passava cada matí i portava aire fresc de fora. Ni que fos uns humilíssima postal: mira, he anat a Mallorca o a Londres o a les Canàries i he pensat un moment en tu, el suficient per anar a comprar la postal, omplir-la amb alguna frase amable o ocorrent, buscar un segell i una bústia, i deixar que la màgia del sistema postal, que vascularitza el món, funcionés. Avui, una novel·la epistolar ens sembla ja cosa de ciència-ficció, un gènere impossible d’empassar per inversemblant. On anaven, els decimonònics, amb aquell bededéu de cartes amunt, cartes avall? Com si no tinguessin altra feina. Que aixequi el dit aquell que hagi escrit o rebut una carta personal –i ja no parlem si la volem manuscrita– en els darrers posem-hi vint anys. Veieu com no surt ningú? O gairebé ningú: sempre hi ha accidents, els enyorats i els resistents, però són minoria. Ara les cartes solen portar males notícies. Has fet malament una gestió amb Tributs, has de passar la ITV, t’hem posat una multa de trànsit i l’hauràs de pagar. Encara hi ha bancs i empreses que envien factures en paper, amb aquella alegria. I de vegades, l’amo del pis t’escriu per dir-te que se’l ven i que l’hauràs de deixar. Tantes coses boniques que s’han dit, a les cartes, i ara ens aixequen la tapa del pou.