Ballem!

Em fa feliç veure gent contenta. Si soc a la biblioteca i a algú li sona el mòbil i l’agafa i em desconcentra xerrant en veu alta, arrufo el nas; si, en canvi, a una parella o a una colleta que estan estudiant plegats se’ls escapa el riure una estona, se m’activa un somriure i em reconcilio amb la vida. Simplement, m’agrada veure que la gent està contenta. D’entrada, perquè en aquest món de queixes, laments i víctimes inflacionistes i de somriures impostats, estar genuïnament content i expressar-ho té un punt contracultural. Després, perquè, calculadora en mà, els beneficis de tenir una societat en què tothom pot celebrar alegries de tant en tant em sembla molt superior a la nosa –temporal i assumible– de quan no ens toca a nosaltres celebrar. I, per últim, perquè sí. Perquè sí, tu. Deixem que la gent que està contenta ho expressi, deixem que celebri la seva felicitat temporal. Encara que no ens facin gràcia les mateixes coses. Encara que els nostres avis no parlessin la mateixa llengua. Alguns estaran contents perquè els ha agradat molt una pel·li que acaben de veure, d’altres perquè estan enamoradíssims, d’altres encara perquè han dinat molt bé o perquè per fi se n’han sortit amb el cub de Rubik i, d’altres, ves, perquè ha guanyat el seu equip de futbol. Aquests últims estaran igual de contents si el seu equip és un club o si és una selecció i estaran igual de contents si són a casa seva o si es troben de turisme en un altre lloc i estaran igual de contents si la seva selecció és la del país on viuen, la del país on van néixer, la del país dels seus avis o la del país dels seus ídols. Si es troben amb una colla que comparteixen la mateixa afició i si el partit que guanyen és especialment important, l’alegria segurament es transformarà en celebració i als riures i als somriures se sumaran crits, riallades, gresca i xerinola. I no hi ha gaire cosa més. No hi ha hagut, aquests dies, gaire cosa més. Gent contenta celebrant coses, siguin qui siguin, siguin on siguin. Ens podem molestar i indignar per vuitanta mil motius, endavant, però poques coses em semblen més totalitàries –i sí, he mesurat bé la paraula, però és que és exactament això– que controlar qui, quan i com podem posar-nos contents. Ballem!