Trobem-nos al pis 102

A què ve ara aquest títol? Què és això del pis 102? Expliquem-ho tot; es tracta d’un acord que pren una parella que acaba d’enamorar-se com qui diu a primera vista. Han sortit d’Europa a bord d’un luxós transatlàntic que en entrar al port de Nova York, amb l’imponent Empire State Building de fons, decideix tornar-se a trobar al cap de sis mesos per comprovar si la seva passió segueix igual d’intensa. Ell dirà tot mirant l’Empire: “Què et sembla si ens trobem al pis 102?; és el punt de Nova York més proper al cel.” I a propòsit d’aquesta estampa, mai no em puc treure del cap l’angoixant seqüència de la pel·lícula King Kong, on la pobra bestioleta molt cabrejada s’aferra dalt de tot de l’icònic gratacel, lluitant ferotgement contra els avions que la volen abatre. Perdó per l’incís; reprenguem el fil.

L’any 1939, Leo McCarey, el recordat creador del duet El gras i el prim, format per Stan Laurel i Oliver Hardy, rodaria Love Affair, amb Charles Boyer i Irenne Dunne, i divuit anys més tard, el mateix McCarey faria el remake An Affair to remember, només que aquesta vegada els protagonistes serien Cary Grant i Deborah Kerr. A Espanya, les dues versions es titularien Tú y yo. Tot i que les dues són unes perles, el mateix McCarey sempre declararia que ell preferia la primera; la cineasta Nora Ephron deia el mateix. Jo em quedo amb les dues, ho sento! Leo McCarey sabia mot bé com tocar la fibra sensible.

Per cert, la polifacètica Nora Ephron, nascuda a Nova York i que moriria enguany fa una dècada, als 71 anys, a causa de la leucèmia, el 1993 escriuria el guió i dirigiria Sleepless in Seattle, coneguda aquí com Algo para recordar, amb Tom Hanks i Meg Ryan, i cinc anys més tard Tienes un e-mail. No hi ha dubte que Nora Ephron adorava i venerava la pel·lícula original amb la Dunne i el Boyer. Un any més tard i amb menys fortuna, Glenn Gordon Caron s’aventuraria a fer un tercer remake titulat aquí Un asunto de amor, amb Warren Beatty i la seva dona, Annette Bening, entre d’altres coneguts actors i actrius. Per a mi, l’únic destacable de la pel·lícula és la presència de Katherine Hepburn, que seria la seva darrera aparició a la pantalla als 87 anys, conservant encara el seu encant asseguda al piano tocant una preciosa melodia composta per l’italià Ennio Morricone. I que consti que el tema musical de Harry Warren que a la versió del 1957 canta Vic Damone ja era impagable. Cal recordar que enguany és el 115 aniversari del naixement de Katherine Hepburn a Connecticut.

Més d’una vegada m’he referit a la pel·lícula Tú y yo dient que fa plorar de debò, molt particularment les dones; però no només les dones, que consti!; jo mateix, i no soc l’únic, cada cop que veig la seqüència final d’aquest melodrama no puc evitar eixugar-me les llàgrimes, i això que diuen que els homes no ploren. Quanta raó tenia Marcel Proust quan deia: “Desconfia de l’home que no plora, acostuma a ser el més covard.”

Una de les anècdotes curioses de Love Affair del 1939 és que la pel·lícula es faria famosa, a més a més, perquè Charles Boyer, en el rol del pintor francès Michel Marnet, pronunciaria allò de: “Tot el que m’agrada és il·legal, immoral o engreixa.” Però més sorprenent és encara el fet que la cinta serviria per canviar de lloc on moltes parelles es prometien amor etern i on el pretendent acostumava a posar l’anell al dit de la seva estimada. Si fins llavors el marc preferit era la Torre Eiffel de París, a partir d’aquell moment l’espai idíl·lic seria la terrassa de l’Empire State al bell mig de Manhattan, i tot això arran de la pel·lícula! Es canviaria de punt de trobada i fins i tot de continent, però un servidor sempre ha pensat –amb tots els respectes– que la Ciutat de la Llum segueix sent més romàntica que la Gran Poma, i ho dic perquè he estat tant a l’Empire com a la torre metàl·lica de la rive gauche del Sena. No oblidem que París ha estat històricament un dels epicentres del Romanticisme artístic i literari. Reconec, però, que tots dos indrets són prou seductors i gairebé màgics per a cites sentimentals independentment de l’interès panoràmic i turístic que poden tenir.

No penso acabar sense asse­nyalar que l’any 1931 Cary Grant, ja als Estats Units, seria reclutat per la Paramount amb un èxit esclatant en què treballaria amb els millors directors de Hollywood; tot i que topar-se amb la voluptuosa Mae West seria clau per a la seva carrera d’actor. Quan la descarada i enginyosa rossa buscava parella per a la pel·lícula No soy ningún ángel, del 1933 –on ella n’era la guionista–, quedaria bocabadada en conèixer en persona el jove britànic, tot exclamant: “Si pot parlar, el contracto ara mateix!” I s’ha dit sempre també que va ser amb Cary Grant amb qui ella pronunciaria aquella altra sortida agosarada mirant-lo als ulls dient-li allò de: “Portes pistola a la butxaca o és que t’alegres de veure’m!” Fos amb qui fos, la frase és per treure’s el barret!

* Josep Maria Escribano, Director artístic de la Temporada de música i dansa d’Andorra la Vella