Sacco i Vanzetti

El cas que descriurem no ha estat únic a la història. Errors judicials o empolainament dels jutjadors influïts per ideologies polítiques, o religioses (la Inquisició), predominants per tendències i modes transitòries, han estat al dar-rere de condemnes, totalment injustes, etc. Com a precedents clàssics similars citarem els EUA, el del matrimoni Rosenberg, acusats d’espionatge a favor de la Unió Soviètica executats a la cadira elèctrica, i el del capità de l’exèrcit francès Dreyfus, acusat d’espionatge a favor dels alemanys, martiritzat en presons molt dures com a l’illa del Diable, a la Guaiana, durant molts anys i, finalment, es demostra la seva innocència, i el que ens ocupa ara també però amb final tràgic (Bartolomeu Vanzetti i Nicola Sacco, executats a la cadira elèctrica la nit del 22 al 23 d’agost del 1927, després de set anys d’empresonament). Es pot atribuir tot al canvi social influït per la Primera Guerra Mundial. Poc abans de començar aquesta van aparèixer a Rússia, Anglaterra i altres països, idealistes polítics i socials que denunciaren la injustícia de les classes més desfavorides de la societat de llavors, donant lloc a la creació dels moviments polítics anomenats socialistes, comunistes i anarquistes. Ràpidament, van trobar camí adobat per difondre’s per tot el món i es crearen associacions en forma de sindicats amb la intenció de defensar, dins la mesura del possible, les classes treballadores. A Espanya és coneguda una d’aquestes associacions per les sigles CNT (Confederació Nacional del Treball) i als Estats Units va néixer el sindicat IWW (Industrial Workers of de World) o Unió Mundial de Treballadors de la Indústria, similar a l’anterior espanyola, d’ideologia també àcrata. Els poders fàctics van considerar aquestes associacions enemics naturals del món capitalista i a partir de l’any 1917 s’inicia una campanya contra elles.

Luigi Galleani va crear un setmanari de nom Cronaca sovversiva, que era el portaveu d’acció radical nomenada vermella, a la qual Sacco i Vanzetti estaven subscrits, com la majoria de treballadors italians. Bartolomeu Sacco i Nicola Vanzetti eren dos Italians, emigrats als EUA cercant feina per guanyar-se la vida, cosa que a la Itàlia del moment era molt difícil. Sembla que ja al seu país d’origen eren d’idiologia anarquista, encara que tant aquest com als EUA els nouvinguts no eren d’acció violenta, sols d’ideologia teòrica. No obstant això, la policia de Massachusetts els tenia a la llista de “rojos” que calia eliminar per perillosos. El Ministeri de l’Interior americà, amb la finalitat de tenir controlats els presumptes “rojos radicals perillosos”, utilitzava els següents recursos: 1) Detencions sense autorització. 2) Càstigs cruels desproporcionats, com pallisses, tortures, etc. 3) Escorcolls i confiscacions injustificades. 4) Agents provocadors o agents especials infiltrats per obtenir informació, infiltrar notícies falses, i també incitar a accions violentes. 5) Obligar persones a declarar contra si mateixes. Obtenir confessions i així facilitar la deportació, altres penes o detencions d’altres sospitosos, etc. Similar a la ja desapareguda a Espanya i de negre record Brigada Político-Social de la Policía Nacional. El Ministeri de l’Interior americà tenia una llista de 60.000 noms tant americans com estrangers. A les ciutats industrials de la vora de Boston les batudes varen ser molt violentes. Quan en tenien uns quants, els feien caminar pels carrers de Boston i altres ciutats, encadenats de quatre en quatre, després d’apallissar-los i de sotmetre’ls a tortura. Cercant que la gent els acusés davant el seu deplorable l’espectacle. En aquest ambient de malestar social amb robatoris i violències va succeir l’atracament de la caixa de la fàbrica de sabates Rice & Hutschins de South Baintree (Massachusetts) amb el resultat de la mort del caixer durant el robatori. El sospitós, Andrea Salcedo (el van defenestrar o va ser un suïcidi?), va aparèixer a terra, esclafat, sota la finestra del Ministeri de Justícia al 14è pis de Park Row. La gent acusadora es va calmar una mica, però immediatament van centrar les sospites i la set de venjança sobre els dos italians, Sacco i Vanzetti, detinguts en un tramvia el 5 de maig. El Ministeri de l’Interior va considerar un triomf la detenció dels dos anarquistes i, malgrat tot, els judicis van servir per confirmar la sentència de culpables i mort a la cadira elèctrica. Al judici van declarar 22 persones que havien vist l’atemptat. Cap no va declarar que Sacco i Vanzetti hi havien estat i ni tan sols anaven dins el cotxe. Tampoc les proves balístiques no confirmaren que la pistola que portava Sacco havia disparat les bales mortals. Sacco treballava de polidor a la fàbrica de sabates i Vanzzetti era venedor ambulant de peix i, per tant, molt conegut per la gent del barri. Cap dels testimonis no els va relacionar amb l’atracament, perquè no els van veure ni identificar amb les persones que cometeren el delicte citat ni eren passatgers dins l’automòbil que va cometre el robatori.

El seguiment dels judicis, les suposades proves de culpabilitat i les opinions dels advocats, així com la majoria dels qui hi van intervenir, tot detalladament exposat i estudiat per l’escriptor americà John Dos Pasos (Facing the Chair. Sacco and Vanzetti 1927. Editorial Adesiara en català 2011), queda clar que els dos italians no tenien res a veure amb l’assassinat del caixer de la fàbrica de sabates. Les demandes de revisar els judicis amb noves proves no sols circumstancials van ésser sempre denegades. La tràgica conclusió es resumeix en dos: Primer, que els poders fàctics sempre tenen les de guanyar, independentment de la raó i la justícia. Tenen tot el que fa falta (també el poder): Mitjans, personal al seu servei, policia o no, materials, finançament, etc. Poder sobre les lleis, suport jurisprudencial i mediàtic i voluntat de trobar culpables davant l’opinió pública que justifiqui la seva existència; i segon, que la pena de mort no té marxa enrere. Un cop executats els reus, ja està, s’ha acabat la qüestió, cas tancat. És una solució definitiva per a una qüestió possiblement temporal i/o modificable. I, per tant, susceptible d'error. Els judicis, en general, no tenen una solució fàcil. Les caricatures dels clàssics malfactors no sempre són tan clares i perfectament demostrades.

Explicar les causes i trobar les penes corresponents justes és un maldecap per als juristes honestos i amb voluntat de fer justícia. Fa més de mil anys el Codi d’Hammurabi i la llei del Talió (ull per ull i dent per dent) encara pesen avui a l’hora d’enjudiciar les penes o les solucions contra els malfactors. Malgrat tots els avenços actuals (separació de penes del codi penal i del codi civil). L’abolició de la pena de mort, etc.

Psicòlegs, psiquiatres, treballadors socials, dedicats a la cura dels reus, fer estrictament justícia continua sent, fins i tot per als tècnics, una missió de difícil aplicació. L’empresonament amb privació de llibertat que pretén la correcció dels acusats i la rehabilitació amb reintegració a la societat d’un home nou no sempre és tan fàcil ni factible. La violència que això comporta genera més violència i, per tant, tampoc no té resultats concloents.