La tribuna

Arinsal. Estació d'esquí

Generalment els esquiador tenen un desconeixement total del funcionament d’una estació d’esquí

Creat:

Actualitzat:

Generalment la major part d’esquiadors tenen un desconeixement quasi total del funcionament d’una estació d’esquí. Coneixen tan sols el que està a la vista, utilitzant ginys, remuntadors, els tipus de pista o la seva dificultat, i poca cosa més. Una de les zones més utilitzades és la de restauració, els bars i els camins d’accés, especialment quan les condicions meteorològiques són molt adverses i una infusió calenta fa recuperar les forces per tornar a la natura.

No obstant això, una estació d’esquí és com un formiguer. Hi treballen centenars de persones, especialment a l’hivern, una feina que no està a la vista de tot­hom.

Les diverses màquines, els remuntadors, les cabines, les Ratrac, les motos de neu, les llevaneu, tot això i més està al servei dels usuaris, com a darrers beneficiats i al servei de la neu com a primer client, doncs aquesta no sols cau del cel, sinó que està en moviment constant. Cal reomplir les pistes on el vent o el desgel deixa al descobert terra o pedres, cal posar-la també allà on s’ha aprimat pel constant pas d’esquiadors i finalment igualar-la i pentinar-la deixant-la perfecta a primera hora del matí, quan s’obre cada dia.

També s’han de comptar com a imprescindibles els equips de seguretat que vetllen perquè els esquiadors descontrolats no es lesionin en topar amb un obstacle fix. Posen xarxes de seguretat als llocs perillosos, obren o tanquen les pistes i finalment vigilen l’estat dels gruixos de neu per si hi ha risc d’allaus. Treballen conjuntament nit i dia formant un equip compacte i connectats en tot moment per una emissora central de ràdio amb els metges de la clínica, que són informats de la naturalesa i gravetat dels malalts accidentats molt abans d’arribar-hi físicament. Referent als gruixos de neu, els pisters socorristes també tenen la perillosa missió de dinamitar la zona fent així un descens controlat de l’allau quan no hi ha cap persona per davant. Sense deixar el tema de la neu també hi ha uns especialistes, quasi sempre amagats a les seves sales de control, plenes de rellotges i sensors, encarregats de fer neu amb els canons que aquí, allà i més lluny omplen estratègicament el trajecte de les pistes, quan la natura no fa arribar puntualment les hivernals nevades.

Qui comanda tot el tema esmentat de la neu i seguretat en general és un especialista amb el difícil títol de maître pisteur, adquirit en un examen de l’Estat francès i aconseguit per molt pocs cada convocatòria. Cal saber que al Principat d’Andorra sols n’hi ha dos, amb aquesta capacitat tècnica: un a Arinsal (O. V.) i un altre a Soldeu (M. V.). Segons tinc entès, a Espanya en totes les seves estacions d’esquí no hi ha ningú amb aquesta titulació oficial, internacionalment reconeguda.

També cal mencionar el personal d’administració, atenció al client i restauració que fan possible aplacar la gana i la set dels clients amb tota mena de delicatessen a preus assequibles per a totes les butxaques.

Tota aquesta gentada forma un equip ben avingut que durant la temporada d’esquí cada dia, sense importar la duresa de la meteorologia, estan cadascun al seu lloc de combat.

Tota aquesta organització no seria possible sense els cervells privilegiats, per una part encarregats de trobar i administrar els recursos econòmics per finançar tota aquesta complicada màquina i que els números quadrin al final de cada temporada. Els esquiadors tampoc no venen fàcilment cada any. Cal cercar-los a les diverses fires que arreu del món tenen lloc anualment i en un ferotge enfrontament cal convèncer-los que la nostra estació és millor que altres i que els preus de forfets, hotels, etcètera, estan tan ajustats que val la pena provar aquesta experiència, si no s’és ja coneixedor d’Arinsal de temporades anteriors.

Per l’altra part, cal que tot aquest conjunt de tècnics i especialistes necessitin persones, verdaders mànagers, gestors, experts a dirigir empreses grans i complicades que donin les directrius de funcionament, es facin càrrec de la responsabilitat i organització general i siguin la verdadera ànima i cor de tota l’estació. Aquests personatges són el cònsol major de la parròquia de la Massana i el seu equip de directors, escollits amb especial cura, doncs a més de les qualitats esmentades abans cal que siguin homes experts en muntanya de tota la vida.

Però l’estació no para mai, és a dir, fora de la temporada d’hivern cal repassar tota la munta­nya, cuidant les que seran les pistes, desmuntar i tornar a muntar les màquines, cadires, cabines i, segons el temps de servei, renovar els cables, etcètera, per assegurar el funcionament perfecte de tots els ginys i així també la seguretat de tothom.

Tot això i molt més ho tractarem en profunditat més endavant, amén de les vides dels personatges, usuaris i treballadors que com tota aglomeració humana viuen i intercanvien intensament vivències, experiències, amors i desamors allà on el clima no sempre acompanya. Arinsal és terra de mol fred, neu, temporals i sobretot vent, que endureix la sensació de fred a l’extrem.

No puc oblidar un dels treballadors més estimats per tothom, en Nus, un gos entrenat per cercar persones enterrades en cas d’allaus. És un pura raça pastor escocès, guapo i simpàtic, que munta a cavall de la moto de neu, ràpid i segur, a un gest del seu amo i cuidador per arribar ràpidament on calgui. L’animal ho observa tot amb orgull majestuós des del punt més alt del giny, una figura que destaca per la seva bellesa. Cal dir que com a autèntic treballador i membre del personal, també està en nòmina.

Un gran esforç econòmic i d’enginyeria s’ha realitzat els darrers temps aconseguint la unió de les dues estacions, Arinsal i Pal, per un telefèric que, a més d’ampliar el domini esquiable, permet gaudir de la bellesa de les altes muntanyes i situar-se dins del cor del massís dels Pirineus, experiència única irrepetible.

tracking