La tribuna

Les campanes del Lizarte

Ens acaba de donar en forma de llibre els coneixements adquirits

Creat:

Actualitzat:

El Robert Lizarte, encampadà de pro, ens acaba de lliurar en forma de llibre els coneixements adquirits amb voluntat i entusiasme sobre unes quantes de les campanes del país: Homes i dones de Canillo, als auficis! Les campanes i els campaners de la parròquia de Canillo. Editat per Anem sota els auspicis del comú de Canillo, fou presentat dilluns d’aquesta setmana, a l’església de Sant Cerni de Canillo, al vespre, quan al capdavall del dia fa de bon rebre paraules i noves coneixences. Llegit, ja el tenim com una fita grossa més en la geografia cultural andorrana. Fita grossa sí, com aquella Creu Grossa que marcava el camí des dels afores d’Andorra la Vella quan encara es podia apreciar l’estesa de camps i de prades entre Andorra i les Escaldes, fos per tirar cap a aquesta i Encamp i Canillo o cap a la Massana i Ordino. Creus, fites, ancestralment menhirs, de cos ben visible i de ferma harmonia i planta. Doncs això és el llibre que ha confegit el Robert Lizarte, una senya en el recorregut per la cultura popular, del poble, és a dir, per la vida comuna, ancestral, rica en tantes coses durant segles i una mica massa òrfena, o desemparada del tot en segons quines societats actuals, que ho llencen tot a mar per vell o per antiquat. Per això, quan surt un tresor en forma de llibre i el sabem a bon resguard, ens creix la joia i podem constatar que malgrat totes les influències i recargolaments de la vida moderna, no tot està perdut. En parlàvem dilluns, en acabar la presentació del llibre de les campanes a Canillo, precisament, amb la Lurdes Riba, del voler retenir –per no perdre’l– aquell passat que va ser l’ànima i la voluntat de tantes generacions dedicades a la terra i al bestiar. La Lurdes té al cap poder mostrar en un espai museístic la col·lecció d’eines de la pagesia que ella mateixa i l’Albert Roig ens van mostrar a la Fira del bestiar d’Ordino de l’any passat, allà a l’era de Casa Rossell i on aquest any, també per la fira, hi han tornar a exposar un conjunt d’elements consubstancials amb el viure d’abans, mostrats distribuïts representant el celler, la cuina, la cambra i el soler. Una meravella altre cop, que i tant si seria bo i valorat poder veure permanentment en un espai concret d’Ordino. Doncs li deia a la Lurdes: “Ja veuràs com anirà canviant, d’aquí no gaire, per part de les administracions, la manera de girar la vista enrere i el teu desig, la voluntat i les ganes de fer un museu, de poder exposar el llegat cultural recollit i que serven les cases de la parròquia, seran tingudes en compte i anirà endavant.” De fet, els museus o les sales etnogràfiques són una de les preferències indicades en les enquestes del turisme cultural arreu d’Europa, que a Andorra gaudeixen visitant casa Rull, casa Cristo i la Casa d’Areny-Plandolit amb gust i amb ganes, perquè s’ho valen. Ara imagineu, posem el cas, a Casa Rossell –que seria un indret molt adequat– de poder contemplar l’exposició etnogràfica permanent de tantes eines del passat. Em sembla que des de ministeri de Cultura matarien dos pardals d’un tret, perquè li podrien donar una destinació a Casa Rossell, encara que només fos era i planta baixa, i s’ampliaria el corpus cultural, el patrimoni cultural andorrà per a propis i visitants. I més quan la Lurdes Riba i l’Albert Roig han fet la feina d’aplegar i en tenen ben apamades les mides.

Les campanes dels campanars d’Andorra també ho són de patrimoni. I la campana del Consell General i les campanetes dels oratoris privats. Ho veiem el dia de Meritxell, amb el retorn admirat per tothom, de la campana caiguda durant l’incendi, acció precisament feta a iniciativa del Lizarte. Avui podem dir, amb motiu d’aquesta primera entrega que ens fa de campanes i campaners, tan reeixida, que hi ha el compromís i la voluntat de poder veure aplegades també en forma de llibre, la resta de campanes de la resta de parròquies d’Andorra, ara totes en un sol volum. Ja l’esperem amb candeletes, com vam esperar el llibre de les moles i els molins fariners de la Francina Pons, recull que mereix totes les llaors i benaurances, perquè és un acte de salvament de la memòria d’una geografia humana que, perduda, seria impossible de reconèixer. I si a la primavera van poder dir: les moles i els molins de la Francina, lligant per sempre més el seu treball d’estudi i recerca amb una geografia concreta, en aquest cas l’andorrana, aquesta tardor que encetem avui ja podem dir, amb tot el goig: les campanes i el campaners del Lizarte. Observeu bé i llegiu-lo a poc a poc el títol, perquè sembla que digui les campanes i el campanars, però diu els campaners, és a dir, aquells que van fer les campanes i també, els qui com ell, les fan sonar. Una feina de recerca i un gruix de coneixements que ara el Robert ens posa a la mà i ens fa compartir sobre les campanes i el seus tocs, sempre tan vius, sempre emotius, tothora parlant-nos molt endins.

El toc de les campanes, el seu so, el sentim a vegades de ben a prop, vigorós, a peu de campanar; altres ens arriba el repic de més lluny, somort, gairebé imperceptible, però el notem igualment propi i sabem que ens parla. Fins i tot, podem mirar un quadre amb un campanar pintat i ens sembla poder escoltar la campana. L’exemple més clar és L’Àngelus, de Millet, corprenedora escena camperola de res de l’àngelus amb la punxa llunyana del campanar que ens fa sentir tocar les dotze. Com toquen les campanes de Meritxell cada migdia i ens ho explica mossèn Ramon de Canillo al sentit pròleg del llibre del Robert Lizarte. “Cada migdia les campanes de Meritxell entonen l’Ave a la Dolça Mare de tots, la meva confident. I llancen al vent les melodies de la joia, de la felicitat de viure, de l’admiració, de l’entusiasme, de les llàgrimes d’amor, que són les gaverneres que li ofereixen tots els ciutadans d’Andorra. Des de la torre de 33 metres d’alçada van cantant: “Bella i clara Aurora/ feu d’aquest cimal/ dels pobles d’Andorra/ la Casa Pairal/ Ave Maria”.

tracking