Taste

Des de fa uns dies, cada cop que obro la versió digital del diari apareix una finestra emergent que publicita l’Andorra Taste, un esdeveniment d’alta gastronomia amb la presència de xefs eminents, dedicat a la gastronomia d’alta muntanya, un ecosistema que, si te l’has de menjar, és domini de les xicoies, dels bolets de neu i dels isards que ben aviat seran oferts en sacrifici a la comunitat. En la meva oceànica ingenuïtat, en un primer moment vaig voler veure que el lema de les jornades era un sincer homenatge fonètic al nostre maltractat dialecte nord-occidental, destacant el final en -e de la tercera persona del present d’indicatiu: ell taste, i que nosaltres, tan generosament, continuem pronunciant, però l’escrivim amb -a per ajustar-nos a la norma fabriana del 1913. Com és evident, anava errat d’osques. No cal ser gaire espavilat per veure que aquí el taste és anglès, i vol dir gust (a més de ser el nom de la primera banda del gran Rory Gallagher). El que és bonic és que el nostre tastar i el taste inglish, tenen la mateixa etimologia: del llatí taxare, valorar, que va arribar a l’anglès a través dels invasors normands. Ja em semblava estranya tanta sensibilitat per la llengua del país, de la que fins ara n’hem tingut tan escasses –per no dir nul·les– demostracions de respecte per part d’institucions i particulars en l’esfera pública, amb exemples tan ridículs com recurrents. No re. S’ha perdut una altra bona oportunitat per no caure en aquest provincianisme que, de mica a mica se’ns menja sense que faci profit a ningú.