Nahuel Carabaña, atleta andorrà, corredor dels 3.000 metres obstacles, ha protagonitzat un fet insòlit diferencial a l’Europeu d’atletisme, a l’Estadi Olímpic de Munic, que segurament tindrà tants admiradors com detractors. Resumint-ho, en plena cursa, a les sèries classificatòries, veu com un company i adversari cau i ell s’atura de sobte per ajudar-lo. Això comporta dues lectures antagòniques que cal analitzar com cal: objectivament, i també emotivament. Amb els valors que transmetria el Baró Pierre de Coubertin, que requeria impulsar i impregnar amb prioritat el joc net, amb frases que han quallat en el temps com “l’important no és guanyar, sinó participar”, el bo de Nahuel aconseguiria el seu minut de glòria i el reconeixement olímpic suprem. Però si ens posem en context fredament, el seu factor humà s’adona que no està aconseguint el seu objectiu a la cursa, l’atleta que el precedeix davalla i ell, a la velocitat d’una computadora, analitza la conjuntura, creuant les dades flash vertiginosament, i decideix penetrar a l’Olimp per la porta gran. La realitat objectiva és que la caiguda de l’atleta danès no requeria cap auxili urgent, i si l’hagués necessitat, l’Estadi estava sobredimensionat en equipaments d’assistència mèdica.
Evidentment estic expressant una opinió personal, que potser és injusta, cap al senyor Carabaña, que a l’ensems i per més inri, no conec. Vivim en un món eminentment competitiu, en una societat que enalteix les conquestes professionals i que només accepta el glamour dels guanyadors, i amb un Baró olímpic desfasat i caduc... És el que hi ha!