Carreteres

Som a l’agost, amb augment de l’arribada de turistes –sobretot del sud– que gaudeixen de vacances. Durant la darrera setmana, l’ocupació als hotels ha superat el 90% de la capacitat global i a les retencions de vehicles a les fronteres –més a la de Runer, també habitual– s’han afegit les de Canillo i ja es parla d’una variant que eviti el pas pel centre urbà.

Mentrestant, la població, en general, continua creixent, i supera amb escreix els vuitanta mil, segons els censos comunals, tot i que continuem sense un recompte exacte de persones amb presència fixa a les Valls, i la més “inflada” acostuma a ser la procedent dels comuns, perquè una quantitat indeterminada, però que s’estima important, no es dona de baixa a la parròquia quan es trasllada, sobretot si és per retornar al lloc d’origen, a l’estranger. En algun cas, per deixar deutes impossibles de satisfer. Però aquesta és una altra història.

Si afegim a la tendència –indicador vàlid– que continua havent-hi més vehicles que persones, i els que arriben de fora, la conclusió no pot ser sinó que en alguns llocs, dies i hores concrets, les retencions siguin inevitables.

No és estrany que els teòrics pensin en les variants per “pacificar” el trànsit als nuclis urbans, però aquesta és una arma de doble tall. Treu molt trànsit dels centres, certament, però també potencials clients del comerç i de l’hostaleria. Les queixes per les desviacions a Sant Julià i Encamp, per esmentar dos casos flagrants, han estat potser tan nombroses com estèrils i és fàcil imaginar les que es poden produir a la parròquia degana.

Tanmateix, no es pot repicar i ser a missa a la vegada, segons la dita espanyola a mida de Robert, el campaner honorari. En aquest cas, no es pot eliminar el trànsit sorollós i contaminant dels vehicles amb motor i facilitar vendes i ocupacions hote- leres.

Algú va imaginar i declarar en un altre país –no tan congestionat com el nostre en dies punta– que les carreteres haurien de ser de tres pisos: un per als vehicles silenciosos i lleugers; un altre per als pesants, com camions i autobusos, i un, el més àgil, per a turismes i motos.

És clar que fins i tot aquestes alternatives classificatòries no serien al gust de tothom, com la pluja. Perquè els tres viaductes superposats aixecarien tres vegades el descontentament i potser les protestes irades dels veïns dels habitatges aparentment “soterrats”, com van quedar els afectats pel viaducte d’accés al túnel del Pont Pla.

No cal escalfar-s’hi el cap. En segons quins llocs i moments, els embussos seran inevitables. Fins i tot si es produís el seguiment massiu del consell de Govern de fer servir el transport públic en els dies de màxima allau de visitants.

De vegades costa imaginar els motius de l’atracció de tants turistes que continuen venint, i reiteradament, tot i reconèixer que són molts, i patir cada vegada aquest efecte negatiu tot i els atractius evidents. Potser si un dia arriba el proposat i desitjat tren des de Barcelona, amb temps i horaris competitius, s’alleujarà aquest inconvenient. Mentrestant, és admirable la fidelitat d’aquests visitants que repeteixen una vegada i una altra, malgrat tot això i més. I tant de bo no desisteixin mai. Amb raó i amb tota justícia els van aixecar un monument a la capital.