x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
La tribuna

Regna el caos

L’ignorem, l’amaguem, el colguem, el neguem, però cada vegada es més rotund
Actualitzada 15/08/2022 a les 06:29
    Josep Carles Laínez
Els meus records són esquius i descric de memòria: una guineu ocupa tot l’enquadrament. Amb un cert neguit, mira cap enrere mentre pensa a detenir-se, i es deté. Les imatges prèvies del film han resultat d’una intensitat fora mida, i no és neutra l’aparició d’un animal d’aquesta espècie. Sinistra, la guineu mira la càmera, com si sabés que som aquí, a l’altra part de la realitat. I fa el que ningú no s’espera. Parla. Sí, la guineu parla…, i és el terror. Què diu?: “Regna el caos”. Es tracta d’un moment central de l’extraordinària Antichrist (Lars von Trier, 2009). Regna el caos perquè la successió dels esdeveniments del film no poden dirigir-nos a una apoteosi de la racionalitat. I el caos en la ficció és alhora real i oníric, i es mou entre la raó i la follia. Ara bé, en el món real, el caos és a soles real.

Aquest caos, frontissa que comunica dos mons d’esquenes, baules que conformen una cadena sense fregar-se, gual d’un univers a les fosques i paorós, l’ignorem, l’amaguem, el colguem, el neguem, però cada vegada es més rotund, i el contagi afecta més individus, col·lectius, societats, països sencers. No parlo d’Occident i d’Orient, ni de Nord i de Sud, ni de Primer Món i de Tercer Món. No és una partida de tennis. Interconnectats, a soles podem descriure’ns com a depredadors i preses. Hi ha una bona quantitat dels primers, i desenes de milions dels segons.

El caos pot ser també un anunci de l’apocalipsi, sense que ens calgui esmentar Umberto Eco i aquella mena de joc d’integrats i d’apocalíptics. Un o un altre? Quina carta agafa vostè d’aquest tauler? Entre farsaires i trampistes, ens les furtaren totes, i ens abocaren a un món tal volta sense sortida, val a dir, a no ser sinó apocalíptics. És cert, per a reafirmar-nos-hi, se’ns dona la guerra entre Rússia i Ucraïna en prime time: prop de nosaltres i amb amenaces d’extensió, de botons nuclears, de fam, de pobresa. Ja en tenim prou, amb això. Però aquest no és sinó el més imminent dels perills, perquè sura, en llocs cap a on solem mirar per si no païm bé la menja, no només un conflicte bèl·lic, sinó els signes de l’inajornable, de l’intolerable.

Primer de tot, el canvi climàtic, que implica que determinats països no reuniran les condicions mínimes d’habitabilitat. Alguns d’ells són territoris del Pacífic, com ara les illes Marshall (particularment castigades al llarg de la seva història pel Govern dels Estats Units) o les illes Tuvalu; però també alguns dels estats més pròspers a hores d’ara, com Qatar o els Emirats Àrabs Units; o alguns d’Àsia, com el Pakistan i l’Índia. A la Micronèsia i la Polinèsia, la pujada del nivell del mar negarà illes i atols, i desapareixeran per sempre; al golf Pèrsic, l’ascens de les temperatures, fins a una “normalitat” de 40 o 50 ºC, transformarà en impossible qualsevol projecte de vida a l’aire lliure. Aquestes condicions, sobretot per a països empobrits, comportarà, de manera inexorable, la necessitat d’emigrar a una gran escala.

Segonament, la violència afecta les poblacions de nombrosos estats d’Amèrica, d’Àfrica i d’Àsia; violència “civil”, diguem-ne, la causa de la qual, moltes vegades, és culpa directa de les formes de vida i de la “tolerància” de les benestants societats d’Europa, de l’Amèrica del Nord o d’Austràlia. El caos innominable que regna en països centreamericans o en Mèxic a causa del narcotràfic per tal que els capritxosos del nord puguin celebrar les seves festes amb cocaïna o altres “espècies”; o la humiliació de desenes de milers de noies i de nenes abocades a la prostitució al sud-est asiàtic a fi que els qui s’hi poden pagar un vol sadollin la seva ànsia de carn jove, no són característiques d’aquesta societat nostra, sinó tares o, més ben dit, una delinqüència acceptada. No es tracta de “víctimes col·laterals”, sinó de víctimes sobre les quals s’exerceix la violència directa, contribuint a l’esclavatge del sexe femení; perversament, aquesta condició de tantes dones és aprofitada pels seus governs perquè només continuaran rebent ajuda del Nord si arriben a unes xifres de PIB que a soles la prostitució a gran escala, com a complex industrial, els reporta.

Regna el caos, doncs. No desitgem assabentar-nos-en, però com deia el meu besavi en el seu dialecte aragonès, “pinta tronà”. I ens queden ben poques ganes de saber si som integrats o apocalíptics quan ens sobren els sons per a assajar un crit.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts