Aire

La notícia apaeixia en un mitjà virtual d’ara i aquí, i el genial Albert s’avançava a comentar-la dijous passat, amb el rècord de l’explotació escatològica que va fer l’artista Piero Manzoni de residus del seu cos, algun comprat a preu astronòmic. Aprofitant la declaració d’Ordino com a reserva de la biosfera, han sortit uns aprofitats (‘aprovechateguis’, diria un basc) per vendre aire de la nostra parròquia alta, tercera en l’ordre protocol·lari.

Fins ara el més eteri del qual es té abundant constància és el fum, que segons l’expressió comuna, ofereixen polítics populistes en prometre impossibles, o possibles que mai no han pensat a fer ni a complir. Explicaven a Navarra que un candidat a les Corts de la República, vingut naturalment de fora només per al temps just de captar vots, es va equivocar de poble. I allà on li havien dit que els veïns sospiraven per un pont, quan algú dels presents li va dir que no tenien riu per creuar, va afegir: “ja ho sé, però és que sobre el riu que us faré portar, s’aixecarà el pont”.

El fum, entès literalment, en ser més calent que l’aire, s’enlaira per l’efecte tèrmic atmosfera amunt i encara manté partícules sòlides; o sigui que no és del tot immaterial, com tampoc ho són del tot els actes, costums o cerimònies inclosos en la llista de béns del patrimoni de la UNESCO. Ja hi són les falles –nostres i valencianes- i aviat esperem que hi incorporen els balls de l’ossa –o de l’os, segons s’anomena a un o un altre lloc-.

Han existit, també, objectes més o menys sòlids, sense utilitat pràctica i material, però preuats fins a límits inassolibles per la gran majoria dels poders adquisitius de persones, físiques i fins i tot jurídiques, com ara obres d’art, adjudicades en subhastes a canvi de centenars de milions d’euros; fins i tot d’algun autor traspassat fa anys i panys que no va aconseguir vendre’n ni un de sol quan era viu, segons explicaven.

Entre aquestes coses de “valor sentimental”, com diuen alguns anuncis d’objectes perduts, i de vegades amb tota la veracitat, se’n recorden alguns: petits quadrats amb el mínim de terra per sostenir fragments de gespa de l’antic camp de futbol de Sant Mamés, que es van disputar en el seu moment seguidors de l’Athletic Club, els qui s’ofenen si l’anomeneu “el Bilbao”; també graons de l’antic Wembley londinenc o, fora del forofisme futboler, sorra de platges mallorquines que compraven -o encara compren?- alemanys a raó d’un euro per trenta grams –amb quatre euros més, pel transport-. I no té res a veure amb l’arena adquirida, o simplement traslladada de lloc, per compensar efectes devastadors de temporals sobre llocs costaners apreciats per usuaris, arquitectes o no d’efímers castells i escultures.

El més comparable a l’aire ordinenc en oferta al web AndorranAir, per ara encara “viu” a internet, són les parcel·les adquirides a la lluna i acreditades amb un títol de propietat en escriptures presumptament notarials, o a altres astres, o a una illa imaginària que els més benintencionats identifiquen amb una plataforma petroliera abandonada al mig de la mar.

A aquest pas, no és impensable que qualsevol dia ens ofereixin llum del sol embotellada. De fet, ja s’instal·len plaques per captar-la i transformar-la en energia en aquestes valls com arreu i, si ho prenem al peu de la lletra, es compren i venen “sols”, que no són astres, sinó peces de la moneda corrent al Perú -en la darrera cotització coneguda al moment d’escriure revalorada de 3,88 a 3,89 dòlars americans-.

Com que es ven tot allò que algú vulgui i pugui comprar, de la mateixa manera que es diu que existeix tot allò que té un nom, no faltaran andorrans, residents o turistes enamorats del país que vulguin tenir com a record i/o curiositat una d’aquestes ampolles de plàstic amb “aire d’Andorra”, o més concretament, d’Ordino. Depenent del preu, naturalment.

I en tot cas, aquesta publicitat d’AndorranAir no sembla dolenta per al país en principi, excepte per a les víctimes innocents –i inconscients- de l’estafa. Difon el nom del país per l’ample món, per no dir l’univers, sense costar ni un cèntim al Govern ni a cap empresa nacional, pública ni privada. S’acostuma a dir que sempre és bo que parlin d’un, i encara més si se’n parla bé.