Lliçons austríaques

Divendres passat, els frens del darrere de la Dúnia van dir prou. Com que resulta que el viatge d’aquest estiu és en bici, poder resoldre la qüestió dels frens era força important. Per sort, a cinc quilòmetres del final de l’etapa va aparèixer el rètol esperat: reparacions de bici. Vam arribar al lloc esperat i la resposta va ser immediata: que li portés dilluns al matí, que ja s’ho miraria. Vaig fer un únic intent de demanar per una alternativa més ràpida, immediata, però el sol fet de preguntar va generar estupefacció, com si no m’hagués entès bé, com si no tingués cap sentit el que deia: era divendres a la tarda, l’endemà seria dissabte i el dia després, diumenge, i, per tant, em va tornar a explicar, dilluns ja m’ho arreglarien si encara m’interessava. Tot i que pogués semblar el contrari, tot i que tractar així Els Turistes hauria de comportar les set plagues d’Egipte, el cas és que l’endemà el món continuava girant, els turistes en qüestió seguien vius (problemes de primer món, aquests de quedar-se sense frens a una bici) i el mecànic de bicicletes gaudia d’un cap de setmana lliure més per a si mateix, que em sembla el mínim sindical a exigir a la civilització. Per cert, aquesta mania de no renunciar als caps de setmana per sotmetre’s als turistes no ha merescut cap comentari a cap guia que parli de la zona ni sembla haver provocat que la gent deixi de venir per aquests paratges.

Els comerços també tenen per aquí l’estranya mania de tancar a les mateixes hores a les zones turístiques que a les no turístiques. La mateixa obsessió que les administracions de cobrar una taxa turística. Tampoc això sembla que afecti gaire l’opinió dels turistes ni els condicioni a tornar o a recomanar o no els llocs per on passen.

Fa poc vaig veure un mapa on deia que els austríacs són el país europeu no anglòfon on més gent (un 75%) parla anglès. Deuen ser tots menys els que viuen a la riba del Danubi perquè no me n’he trobat ni un de sol que parli més d’un-lítel-bit (i no diem d’altres idiomes). I sabeu què, que malgrat això el món continua gira que gira i els turistes no deixen de venir, que bitexún i dankexún ja ens entendrem.