El turisme és la indústria essencial que mou i condiciona l’economia andorrana. Des de principi dels anys seixanta del segle passat, Andorra ofereix un atractiu turístic que s’ha anat consolidant. La natura i l’esquí són dos actius de país d’una solidesa excepcional, juntament amb el complement de la qualitat de l’oferta hotelera. El comerç, malauradament, pateix amb la competència ferotge de la globalització. Govern i comuns fabriquen i materialitzen experiències per atreure, fer gaudir i fidelitzar els turistes, esmerçant macropressupostos, no sempre ben acceptats per la ciutadania, tot i que entenc que amb un objectiu i intencions lloables. Darrerament, però, a Andorra es comença a qüestionar fortament el model de turisme. La massificació ha fet molt de mal a les destinacions turístiques tradicionals i això a tot el món. La cultura requerida de la sostenibilitat amoïna les autoritats per la seva petjada ecològica, que a vegades pot ser tan irrespectuosa amb el medi que pot arribar a destruir-lo. Volem turisme, el necessitem, però també el volem escollir i el reivindiquem selecte. Alguns destins turístics, amb molta valentia, han començat a adoptar fórmules selectives, davant el desgavell provocat per les masses. Es limiten els accessos, fraccionant les freqüències als llocs visitats. La taxa turística ja no es veu tan demoníaca i esdevé d’ús corrent. D’altra banda, estem oferint un producte sotmès a les lleis del mercat, amb una competència brutal, que cal mimar però, aportant qualitat i sostenibilitat: cal escollir entre massificació i sobreprotecció.