La Seca i la Meca

I, és clar, les Valls d’Andorra, que ja deia set segles enrere Jaume Roig en el seu Spill. I alguns fins i tot han estat a Madrid, que és com un forat negre enmig de la península Ibèrica que ho xucla tot i que no dona res. Però, com que per fer l’andorrà va molt bé córrer l’Andorra, farem veure que ningú ens ha dit mai que andorrana, puta i marrana, o que, a Andorra, la que no és puta és “zorra” (m’hi jugaria una mà que parlen de l’Andorra aragonesa, però no el coll) i ens arraparem a allò que diu que deien les dones de Torroella de Montgrí sobre les noies de la Bisbal: són molt maques i ballen bé, només tenen un defecte, i és que es pixen al carrer (“Torroella, Ullà i l’Estartit, la que no és puta ja ha parit”, contestàvem les de la capital).

I a Andorra, on tot és especificitat i protocol, on tenen un pare que els va lliurar dels alarbs i una mare que calça esclops, fins i tot les parròquies (no, aquí les parròquies no són els bars, sinó els pobles) segueixen un ordre. Sempre es comença per Canillo, per molt que, a més de ser el llamp del cul, portar calça curta, màscares i pèl, són lladres i golluts. I al darrere, anant cap a Encamp, tots són mercaders: tots compren i venen, però sense diners; tenint en compte que és la millor parròquia del país, l’enveja els fa dir que els encampadans som estrafolaris i cornuts. Però, vaja, un bon coneixedor de les Valls, sabria que a la República Andorrana, tothom fa el que li dona la gana, però que ara ve Ordino on, com que hi ha més gana que coneixement, qui no és buner és tamborer. I, sortint d’Ordino, cap a la Massana, on porten les ungles ben llargues per esgarrapar i tenen aigua de la Comella, que estofa la mamella. I pam, ja som a la capital, on a cada casa hi ha un gros animal, des d’on baixarem a riure’ns dels gormands i llepapaelles de Sant Julià de Lòria abans de tornar a enfilar-nos i, encara que no ens vulguin donar ni pa ni aigua, visitarem els estaquirots de les Escaldes i els salta-roques d’Engordany.

Com podeu comprovar ja començo a semblar Ràdio Andorra. Però sé perfectament que, abans de venir de la vall d’Andorra, no puc negar que estic tocada per la tramuntana i que pago amb glans. Soc una gata alabaua de la Bisbal, on tant se’ns en fot quedar bé com mal.